MUJERES ILUSTRES

ANTONIA DONDERIS

ANTONIA DONDERIS (ESPAÑOL)

El pueblo de Cheste le dedicó la calle ubicada entre las calles Acequia y Dr. Fleming, al lado del Colegio Público Francisco Giner de los Ríos. Dña Antonia Donderis ejerció de Maestra en Cheste desde finales de 1910 hasta principios de 1950 e impartió sus clases a alumnas con edades comprendidas entre los 6 y los 14 años, y clases de repaso a adultos.

Según nos relató una de sus alumnas, sus hijos le ayudaban en su tarea de corregir cuadernos, pues era habitual un elevado número de niños por maestro en aquellos años. No obstante, el absentismo escolar era frecuente y entre las niñas era numeroso, pues eran requeridas por sus madres en las labores de casa, actitud muy recriminada por la maestra Doña Antonia, pues quería que sus alumnas siguieran aprendiendo y estudiando.

Doña Antonia enseñaba a sus alumnas Gramática, Aritmética, Geografia, Historia, Música (canciones) y Labores (las alumnas mayores, bordaban sus dotes).

(Rayane Zarhoun)La educación era costeada por el Ayuntamiento y el lugar donde impartió las clases y vivió Doña Antonia, estaba situado al lado de la Ermita y era propiedad de la Iglesia.

Dña. Antonia, ya no pudo ejercer en el nuevo Grupo Escolar, hoy llamado Colegio Público Francisco Giner de los Ríos, por estar ya muy enferma.

Doña Antonia vivió en Cheste con su familia hasta su fallecimiento. Actualmente está enterrada en el cementerio municipal de Cheste junto a su esposo y sus descendientes, algunos de los cuales siguen actualmente viviendo en la localidad.

ANTONIA DONDERIS (VALENCIÀ)

El poble de Cheste li va dedicar el carrer situat entre els carrers Sèquia i Dr. Fleming, a la banda del Col·legi Públic Francesc Giner dels Rius.

N’Antonia Donderis va exercir de Mestra a Cheste des de finals del 1910 fins a principis del 1950 i va impartir les seues classes a alumnes amb edats compreses entre els 6 i els 14 anys, i classes de repàs a adults.

Segons ens va relatar una de les seues alumnes, els seus fills l’ajudaven en la seua tasca de corregir quaderns, doncs era habitual un elevat nombre d’alumnes per mestre en aquells anys. No obstant això, l’absentisme escolar era freqüent i entre les xiques era nombrós, ja que eren requerides per les seues mares pel que fa a les tasques de casa, actitud molt recriminada per la mestra N’Antonia, ja que volia que els seus alumnes seguiren aprenent i estudiant.

(Noa Higueras Miquel)N’Antonia ensenyava els seus alumnes Gramàtica, Aritmètica, Geografia, Història, Música (cançons) i Labors (les alumnes grans, brodaven els seus dots).

L’educació era pagada per l’Ajuntament i el lloc on va impartir les classes i va viure N’Antonia, estava situat al costat de l’Ermita i era propietat de l’Església.

N’Antonia, ja no va poder exercir en el nou Grup Escolar, avui anomenat Col·legi Públic Francesc Giner dels Rius, per estar ja molt malalta.

Va viure a Cheste amb la seua família fins que va morir. Actualment està soterrada al cementiri municipal de Cheste al costat del seu marit i els seus descendents alguns del quals segueixen actualment vivint a la localitat.

ANTONIA DONDERIS (INGLÉS)

The town of Cheste has dedicated this street to her. Located between Acequia and Doctor. Fleming streets, next to the Francisco Giner de los Ríos Public School.

Mrs Antonia Donderis worked as a Teacher in Cheste from the end of 1910 to the beginning of 1950 and gave her classes to female pupils between the ages of 6 and 14, and revision classes to adults.

According to one of her pupils, her own children helped her in correcting notebooks, since a high number of children per teacher was common in those years. However, school absenteeism was frequent and among the girls it was prevalent, as they were required by their mothers to do their housework, a stance highly recriminated by the teacher Doña Antonia, because she wanted her pupils to continue learning and studying.

(Afrah Adnan Abass)Mrs Antonia taught her pupils Grammar, Arithmetic, Geography, History, Music (songs) and Homework (the older students embroidered their gifts).

The Education was paid for by the City Council and the place where Mrs Antonia taught and lived was located next to the Hermitage and was owned by the Church.

Mrs. Antonia, could no longer practice in the new School Group, today called Francisco Giner de los Ríos Public School, because she was already very ill.

Mrs Antonia lived in Cheste with her family until her death. She is currently buried in the municipal cemetery of Cheste with her husband and their descendants, some of whom are still living in the town today.

DORI CARMEN

DORI CARMEN RODRIGO (Español)

Dori Carmen Rodrigo Ruiz, ( 17 de enero de 1959, Cheste – 30 de octubre de 2006, Cheste).

«Recordar a Dori es recordar a una mujer que luchó hasta el final. Trabajó desde muy joven y tuvo claro que la cultura y el estudio son armas para las mujeres. Estudió Bachillerato por las tardes, después Magisterio y ya dando clases, obtuvo la Licenciatura de Historia. Su dedicación a la Educación de Personas Adultas, su compromiso con Cheste y su defensa de la Igualdad se reconocían en sus actos. Fue Concejala de Educación por el PSOE en la legislatura (2003-2007) hasta octubre del 2006 cuando nos dejó.

Conocer a Dori ha sido importante para muchas de nosotras. Dori sigue siendo un referente para los alumnos y alumnas que la conocieron y para los profesores y profesoras que se ilusionaron con ella y con un proyecto: la educación permanente, defendiendo los valores que nos igualan y que son la base de una sociedad mejor.

Compartir con Dori la vida ha sido un regalo para su familia, sus amigos y amigas y para muchos de los vecinos y vecinas de Cheste. Tiempos de amor, de compromiso, de solidaridad y de trabajo, mucho trabajo. Porque su dedicación traspasaba las paredes del aula, las horas de clase y más tarde las paredes del ayuntamiento: Reuniones, Teatro, Encuentros Comarcales, Viajes, Actividades Culturales, Fiestas de la Escuela…Y siempre sin tener en cuenta las horas que dedicaba a todo ello. Dori era el motor. Inteligente, solidaria, leal, cariñosa y amiga de sus amigos.

Pensar en Dori, es echarla de menos. Sentir su presencia cuando entras en la EPA es inevitable. Con ella pudimos celebrar los 20 y los 25 años de la Educación de Adultos en Cheste. Y año tras año, como en 2017 también el 8 de marzo.»

Texto realizado por Elena Lanzarote Llorca, profesora y compañera de Dori Carmen Rodrigo Ruiz del Centro de Formación de Personas Adultas de Cheste.

DORI CARMEN RODRIGO (Valencià)

Dori Carmen Rodrigo Ruiz, (17 de gener de 1959, Cheste – 30 d’octubre de 2006, Cheste).

      «Recordar Dori és recordar a una dona que va lluitar fins el final. Va treballar des de molt jove i va tindre clar que la cultura i l’estudi són armes per a les dones. Va estudiar Batxillerat nocturn, després Magisteri i ja donant classes, va obtindre la Llicenciatura d’Història. La seua dedicació a l’Educació de Persones Adultes, el seu compromís amb Cheste i la seua defensa de la Igualtat es reconeixien en els seus actes. Va ser regidora d’Educació pel PSOE a la legislatura (2003-2007) fins a octubre de l’any 2006 quan ens va deixar.

    Conèixer a Dori ha sigut molt important per a moltes de nosaltres. Dori segueix sent un referent per a l’alumnat que la va conèixer i per als professors i professores que es van il·lusionar amb ella i amb un projecte: l’Educació Permanent, defensant els valors que ens igualen i que són la base d’una societat millor.

 Compartir amb Dori la vida ha sigut un regal per a la seua família, els seus amics i amigues i per a molts dels veïns i veïnes de Cheste. Temps d’amor, de compromís, de solidaritat i de treball, molt de treball, perquè la seua dedicació traspassava les parets de l’aula, les hores de classe i més tard les parets de l’Ajuntament: Reunions, Teatre, Trobades Comarcals, Viatges, Activitats Culturals, Festes de l’Escola… I sempre sense tindre en compte les hores que dedicava a tot això. Dori era el motor. Intel·ligent, solidària, lleial, afectuosa i amiga dels seus amics.

   Pensar en Dori, és trovar-la en falta. Sentir la seua presència quan entres a l’EPA és inevitable. Amb ella vam poder celebrar els 20 i els 25 anys de l’Educació d’Adults a Cheste. I any rere any, com l’any 2017 també el 8 de març. «

Text realitzat per Elena Lanzarote Llorca, professora i companya de Dori Carmen Rodrigo Ruiz del Centre de Formació de Persones Adultes de Cheste.

DORI CARMEN RODRIGO RUIZ  

Dori Carmen Rodrigo Ruiz, (January 17, 1959, Cheste – October 30, 2006, Cheste).
“Remembering Dori is remembering a woman who fought to the end. She worked from a very

 young age and was clear that culture and study are weapons for women. She studied Baccalaureate

 in the afternoons, then Teaching and already giving classes, she obtained a Degree in History.

Her dedication to Adult Education, her commitment to Cheste and her defense of Equality were

 recognized in her actions.


She was Councilor for Education for the PSOE in the legislature (2003 – 2007) until October 2006

 when she left us.

Meeting Dori has been important to many of us. Dori continues to be a benchmark for the students

 who knew her and for the professors who were excited about her and with a project: permanent

 education, defending the values that equal us and that are based on a better society.

Sharing life with Dori has been a gift for her family, her friends and friends and for many of

 Cheste’s neighbors. Times of love, commitment, solidarity and work, a lot of work. Because her

 dedication went beyond the walls of the classroom, the hours of class and later the walls of the

 town hall: Meetings, Theater, Regional Encounters, Trips, Cultural Activities, School Parties …

 And always without taking into account the hours she dedicated to everything it. Dori was the

 engine. Intelligent, supportive, loyal, loving and a friend of her friends.

To think of Dori is to miss her. Feeling her presence when you enter the EPA is inevitable. With her

 we were able to celebrate the 20 and 25 years of Adult Education in Cheste and year after year, like

 this 2017 also on March 8 «

Text written by Elena Lanzarote Llorca, teacher and partner of Dori Carmen Rodrigo Ruiz from the

 Cheste Adult Training Center.

MARIE CURIE

MARIE CURIE (Español)

Marie Curie, que en realidad se llamaba Marja Sklodowska, nació en Varsovia, Polonia, en 1867, falleciendo en 1934. Hija de maestros de Matemáticas y Física. En 1891 partió hacia París, donde cambió su nombre por Marie. En 1891 se matriculó en el curso de ciencias de la Universidad parisiense de la Sorbona. Pasados dos años, finalizó sus estudios de física con el número uno de su promoción. En 1894 conoce a Pierre Curie, brillante promesa de la Física en Francia, con el cual contrae matrimonio en 1895.

Marie Curie estuvo interesada en los recientes descubrimientos de los nuevos tipos de radiación, rayos X, Uranio, y por ello comenzó a estudiar las radiaciones del uranio y, utilizando las técnicas piezoeléctricas inventadas por Pierre, midió cuidadosamente las radiaciones en la pechblenda, un mineral que contiene uranio. Cuando vio que las radiaciones del mineral eran más intensas que las del propio uranio, se dio cuenta de que tenía que haber elementos desconocidos, incluso más radiactivos que el uranio. Marie Curie fue la primera en utilizar el término ‘radiactivo’ para describir los elementos que emiten radiaciones cuando se descomponen sus núcleos. Su marido acabó su trabajo sobre el magnetismo para unirse a la investigación de su esposa, y en 1898, el matrimonio anunció el descubrimiento de dos nuevos elementos: el polonio (Marie le dio ese nombre en honor de su país de nacimiento) y el radio.

            En 1903 les concedieron el Premio Nobel de Física por el descubrimiento de los elementos radiactivos, que compartieron con Becquerel.

            En 1904 Pierre Curie fue nombrado profesor de física en la Universidad de París, y en 1905 miembro de la Academia Francesa. Estos cargos no eran normalmente ocupados por mujeres, y Marie no tuvo el mismo reconocimiento. Pero Pierre fallece en 1906, atropellado por un carro de caballos. A partir de este momento, Marie se ocupó de sus clases y continuó sus propias investigaciones.

            En 1911 le otorgaron un segundo Nobel, el de Química, por sus investigaciones sobre el radio y sus compuestos. Fue nombrada directora del Instituto de Radio de París en 1914 y se fundó el Instituto Curie.

        Tras quedar ciega y sufrir una anemia perniciosa causada por las largas exposiciones a la radiación, falleció en 1934 en la ciudad francesa de Passy. Actualmente está enterrada junto a su esposo en el cementerio de Sceaux, al sur de Paris.

Premios más destacados

Premio Nobel de Física — 1903

Medalla Davy — 1903

Medalla Matteucci — 1904

Premio Nobel de Química — 1911

            El matrimonio Curie tuvo dos hijas, una de ellas también ganó un Nobel:Irène Joliot-Curie y su marido, Frédéric, recibieron el Premio Nobel de Química en 1935 por la obtención de nuevos elementos radiactivos.

Citas famosas de Marie Curie:

“No hay que temer nada en la vida, solo tratar de comprender.”

“La mejor vida no es la más larga, sino la más rica en buenas acciones”

“Me enseñaron que el camino del progreso ni es rápido ni fácil”.

“Siento menos curiosidad por la gente y más curiosidad por las ideas”.

“Usted no puede esperar construir un mundo mejor sin mejorar a las personas. Cada uno de nosotros debe trabajar para su propia mejora”.

“Dejamos de temer aquello que se ha aprendido a entender”.

“La vida no es fácil para ninguno de nosotros, pero ¿qué hay con eso? Tenemos que tener perseverancia y, sobre todo, confianza en nosotros mismos”.

“La vida no merece que uno se preocupe tanto”.

“Uno nunca se da cuenta de lo que se ha hecho, solo puede ver lo que queda por hacer”.

MARIE CURIE (Valencià)

Marie Curie, que en realitat es deia Marja Sklodowska, nasqué a Varsòvia, Polònia, el 1867, i va morir el 1934. Filla de mestres de Matemàtiques i Física. El 1891, se’n va anar cap a París, on va canviar el seu nom per Marie. El 1891 es va matricular al curs de ciències de la Universitat parisenca de la Sorbona. Passats dos anys, va finalitzar els seus estudis de física amb el número u de la seua promoció. El 1894 conegué a Pierre Curie, brillant promesa de la Física a França, amb el qual es va casar el 1895.

Marie Curie va estar interessada en els recents descobriments dels nous tipus de radiació, raigs X, Urani, i per tot això va començar a estudiar les radiacions de l’urani, i, utilitzant les tècniques piezoelèctriques inventades per Pierre, va mesurar amb molta cura les radiacions a la pechblenda, un mineral que conté urani. Quan va veure que les radiacions del mineral eren més intenses que les del propi urani, es va donar compte que havia d’haver elements desconeguts, fins i tot més radioactius que l’urani. Marie Curie, va ser la primera a utilitzar el terme ‘radioactiu’ per descriure els elements que emeten radiacions quan es descomponen els seus nuclis. El seu marit va acabar el seu treball sobre el magnetisme per unir-se a la investigació de la seua esposa, i el 1898 el matrimoni va anunciar el descobriment de dos nous elements: el poloni (Marie li va donar aquest nom en honor del seu país de naixement) i el radi.

El 1903 els van concedir el Premi Nobel de Física pel descobriment dels elements radioactius, que van compartir amb Becquerel.

El 1904 Pierre Curie va ser nomenat professor de física a la Universitat de París, i el 1905 membre de l’Acadèmia Francesa. Aquests càrrecs no eren normalment ocupats per dones, i Marie no va tenir el mateix reconeixement. Però Pierre mor el 1906, atropellat per un carro de cavalls. A partir d’aquest moment, Marie es va ocupar de les seues classes i va continuar les seues pròpies investigacions.

El 1911 li van atorgar un segon Nobel, el de Química, per les seues investigacions sobre el radi i els seus compostos. Va ser nomenada directora de l’Institut de Ràdio de París el 1914 i es va fundar l’Institut Curie.

         Després de quedar cega i patir una anèmia perniciosa causada per les llargues exposicions a la radiació, va morir el 1934 a la ciutat francesa de Passy. Actualment està soterrada al costat del seu marit al cementiri de Sceaux, al sud de París.

Premis més destacats

Premi Nobel de Física – 1903

Medalla Davy – 1903

Medalla Matteucci – 1904

Premi Nobel de Química – 1911

            El matrimoni Curie tingué dues filles, una d’elles també va guanyar un Nobel: Irène Joliot-Curie i el seu marit, Fréderic, que van rebre el Premi Nobel de Química el 1935 per l’obtenció de nous elements radioactius.

Cites famoses de Marie Curie:

«No cal témer res a la vida, només tractar de comprendre».

«La millor vida no és la més llarga, sinó la més rica en bones accions».

«Em van ensenyar que el camí de progrés ni és ràpid ni fàcil».

«Sent menys curiositat per la gent i més curiositat per les idees».

«Vostè no pot esperar construir un món millor sense millorar a les persones. Cadascun de nosaltres ha de treballar per a la seua pròpia millora».

«Deixem de témer allò que s’ha après a entendre».

«La vida no és fàcil per a cap de nosaltres, però què hi ha amb això? Hem de tindre perseverança i, sobretot, confiança en nosaltres mateixos».

«La vida no mereix que un es preocupe tant».

«Un mai s’adona d’allò que s’ha fet, només pot veure allò que queda per fer».

 

MARIE CURIE (Inglés)

Marie Curie, born Marja Sklodowska, was born in Warsaw, Poland, in 1867, and died in 1934. She was the daughter of teachers of Mathematics and Physics. In 1891 she left for Paris, where she changed her name to Marie. In 1891 she enrolled in the science course at the Paris University of the Sorbonne. After two years, she finished her physics studies as number one of her class. In 1894 she met Pierre Curie, a brilliant promise of Physics in France, whom she married in 1895.

          Marie Curie was interested in the recent discoveries of new types of radiation, X-rays, Uranium, and for all this, she began to study the radiation of uranium and, using the piezoelectric techniques invented by Pierre, carefully measured the radiation in pitchblende, a mineral containing uranium. When she saw that the radiation from the mineral was more intense than from the uranium itself, she realized that there had to be unknown elements, even more radioactive than uranium. Marie Curie was the first to use the term ‘radioactive’ to describe the elements that emit radiation when their nuclei decompose. Her husband finished his work on magnetism to join his wife’s research, and in 1898 the marriage announced the discovery of two new elements: polonium (Marie named it in honor of her country of birth) and radium.

     In 1903 they were awarded the Nobel Prize in Physics for the discovery of radioactive elements, which they shared with Becquerel.

    In 1904 Pierre Curie was appointed professor of physics at the University of Paris, and in 1905 a member of the French Academy. These positions were not normally held by women, and Marie did not have the same recognition. But Pierre died in 1906, run over by a horse cart. From this point on, Marie took care of his classes and continued her own research.

            In 1911 she was awarded a second Nobel Prize, Chemistry, for her research on radium and its compounds. She was appointed director of the Paris Radio Institute in 1914 and the Curie Institute was founded.

After going blind and suffering a pernicious anemia caused by long exposures to radiation, she died in 1934 in the French city of Passy. She is currently buried with her husband in the Sceaux cemetery, south of Paris.

Most outstanding awards

Nobel Prize in Physics – 1903

Davy Medal – 1903

 

Matteucci Medal – 1904

Nobel Prize in Chemistry – 1911

 

            The Curie couple had two daughters, one of whom also won a Nobel: Irène Joliot-Curie and her husband, Frédéric, received the Nobel Prize in Chemistry in 1935 for obtaining new radioactive elements.

Famous quotes by Marie Curie:

“There is nothing to fear in life, just try to understand”.

“The best life is not the longest, but the richest in good deeds”.

“They taught me that the path of progress is neither quick nor easy”.

“I’m less curious about people and more curious about ideas”.

“You cannot hope to build a better world without improving people. Each of us must work for our own betterment”.

“We stop fearing what has been learned to understand”.

“Life is not easy for any of us, but what about it? We have to have perseverance and, above all, confidence in ourselves”.

“Life does not deserve to worry so much”.

“You never realize what has been done, you can only see what remains to be done”.

MARIA MOLINER

bio en construcción

MARIA CARBONELL

MARÍA CARBONELL (ESPAÑOL)

Esta calle está ubicada entre las calles Chiva y Barón de Cheste.

Dña. María Carbonell (1852-1926) comenzó sus estudios en la Normal de Valencia en 1869, obteniendo el título de maestra elemental y un año más tarde el título de maestra superior.

El 2 de mayo de 1878 fue destinada a Cheste, el pueblo en el que permaneció varios años, encargada de la escuela de niñas, hasta finalizar el curso 1882-83.

Una nueva oposición, le permitió pasar desde Cheste a una escuela de Valencia. En esta permaneció hasta el 22 de febrero de 1886, pues el edificio donde estaba ubicada la escuela amenazaba ruina.

En el año 1891 obtuvo, en la Universidad Central de Madrid, el título Normal con la nota de sobresaliente, que le acreditaba como profesora de la Escuela de Magisterio, poseyendo, además, desde 1898, el de profesora de sordomudos y ciegos. Su gran valía profesional queda fuera de dudas, pues en un certamen público, convocado por el rectorado de la Universidad de Valencia, obtuvo la medalla de oro.

Impartió clases en la Institución para la Enseñanza de la Mujer, organismo fundado por la Institución Libre de Enseñanza, en 1884. Impartió conferencias en el Ateneo Científico de Valencia y en la Institución Libre de Enseñanza. Colaboró en gran número de periódicos profesionales, como La Escuela Moderna y El educador Contemporáneo, artículos pedagógicos en El Mercantil Valenciano, Las Provincias y La Voz de Valencia, así como en diarios de Madrid, El Correo y El Globo, además de obras de temática pedagógica.

Su preocupación pedagógica giró en torno a dos temas básicos: la educación de las mujeres y el higienismo, participando en Asambleas Pedagógicas de Valencia y en la de 1895 destacó su discurso titulado «La educación física de las niñas», donde defendió la necesidad de las excursiones o paseos escolares y los juegos para las niñas «aunque de mayores no encajen en el modelo casi artificial creado por algunas madres y maestras».

En 1898, el alcalde de Valencia la designó como delegada para el Congreso Internacional de Higiene y Demografía, junto con destacados médicos de la ciudad y representando a Valencia en el IX Congreso de Higiene y Demografía, celebrado en Madrid y en el Congreso pedagógico de Bruselas, en 1910.

Nos ha llamado especial atención, la importancia de la higiene en esa época, duda que nos respondió el profesor Federico Verdet al explicarnos que era vital la higiene pues evitaba enfermedades, epidemias y consecuentemente, altos niveles de mortandad, como podían ser el cólera o el tifus.

En 1915 fue nombrada hija predilecta de Valencia y el Ayuntamiento de Cheste, coincidiendo con el inicio del curso escolar 1920-21 se sumó a los homenajes y después de su jubilación, dio su nombre a una de las calles de la localidad.

Ésta es la crónica de aquella memorable jornada: “En Cheste ha tenido lugar un homenaje, organizado por aquel Ayuntamiento, en honor de la profesora de la Escuela Normal de Valencia, doña María Carbonell, quien ejerció por primera vez el magisterio en Cheste, hace más de treinta años. El Ayuntamiento acordó dar el nombre de María Carbonell a una de las principales calles para perpetuar el nombre de la ejemplar profesora que dejó allí los primeros frutos de sus notables enseñanzas”. Al descubrirse la lápida el alcalde de Cheste pronunció un discurso ensalzando a la homenajeada, de la cual dijo que era el orgullo del magisterio español. “La señora Carbonell, a requerimientos de los reunidos, muy emocionada, dio las gracias por el acto y recordó con sentidas frases los primeros años de su profesorado. El inspector de primera enseñanza señor Ortega, felicitó al pueblo de Cheste diciendo las siguientes palabras: “honrando a la que fue su maestra, se honra a sí mismo.” El acto resultó sumamente simpático».

 

MARIA CARBONELL (VALENCIÀ)

Aquest carrer està situat entre els carrers Chiva i Baró de Cheste.

Na Maria Carbonell (1852-1926) va començar els seus estudis a la Normal de València el 1869, obtenint el títol de mestra elemental i un any més tard el títol de mestra superior.

El 2 de maig de 1878 va ser destinada a Cheste, el poble on va treballar diversos anys, encarregada de l’escola de xiquetes, fins acabar el curs 1882-1883.

Una nova oposició, li va permetre passar des de Cheste a una escola de València. En aquesta va exercir el seu treball fins el 22 de febrer de 1886, ja que l’edifici on estava situada l’escola amenaçava ruïna.

L’any 1891 va obtindre, a la Universitat Central de Madrid, el títol Normal amb la nota d’excel·lent, que l’acreditava com a professora de l’Escola de Magisteri, posseint, a més, des de 1898, el de professora de sordmuts i cecs. La seua gran vàlua professional queda fora de dubtes, ja que en un certamen públic, convocat pel rectorat de la Universitat de València, obtingué la medalla d’or. Va impartir classes a la Institució per a l’Ensenyament de la Dona, organisme fundat per la Institució Lliure d’Ensenyament, el 1884.

Va impartir conferències a l’Ateneu Científic de València i a la Institució Lliure d’Ensenyament. Va col·laborar en gran nombre de diaris professionals, com L’Escola Moderna i L’educador Contemporani, articles pedagògics a El Mercantil Valencià, Les Províncies i La Veu de València, així com en diaris de Madrid, “El Correo” i “El Globo”, a més d’obres de temàtica pedagògica.

La seua preocupació pedagògica va girar al voltant de dos temes bàsics: l’educació de les dones i l’higienisme, participant en Assemblees Pedagògiques de València i en la de 1895 va destacar el seu discurs titulat «L’educació física de les xiques «, on va defensar la necessitat de les excursions o passejos escolars i els jocs per a les xiques «tot i que de grans no encaixen en el model gairebé artificial creat per algunes mares i mestres «.

El 1898, l’alcalde de València la va designar com a delegada per al Congrés Internacional d’Higiene i Demografia, juntament amb destacats metges de la ciutat i representant a València al IX Congrés d’Higiene i Demografia, celebrat a Madrid i al Congrés pedagògic de Brussel·les, el 1910.

Ens ha cridat especial atenció la importància de la higiene en aquesta època, dubte que ens va respondre el professor Frederic Verdet a l’explicar-nos que era vital la higiene doncs evitava malalties, epidèmies i conseqüentment, alts nivells de mortaldat, com podien ser el còlera o el tifus.

En 1915 va ser nomenada filla predilecta de València, i l’Ajuntament de Cheste, coincidint amb l’inici de curs escolar 1920-1921 es va sumar als homenatges. Després de la seua jubilació, l’Ajuntament de Cheste, va donar el seu nom, a un dels carrers de la localitat.

Aquesta és la crònica d’aquella memorable jornada:

«A Cheste ha tingut lloc un homenatge, organitzat per aquell Ajuntament, en honor a la professora de l’Escola Normal de València, Na Maria Carbonell, que va exercir per primera vegada el magisteri a Cheste, fa més de trenta anys.

L’Ajuntament va acordar donar el nom de Maria Carbonell a un dels principals carrers per a perpetuar el nom de l’exemplar professora que va deixar allà els primers fruits de les seus notables ensenyaments.

Al descobrir-se la làpida, l’alcalde de Cheste va pronunciar un discurs enaltint a l’homenatjada, de la qual va dir que era l’orgull del Magisteri espanyol.

La senyora Carbonell, a requeriments dels reunits, molt emocionada, va donar les gràcies per l’acte i va recordar amb sentides frases els primers anys del seu exercici.

L’inspector de primer ensenyament senyor Ortega, va felicitar al poble de Xest dient que, “honrant a la qui va ser la seua mestra, s’honra a si mateix”.

L’acte va resultar summament simpàtic.

 

MARÍA CARBONELL ( INGLÉS)

 

This street is located between Chiva and Baró de Cheste streets.

         Mrs. Maria Carbonell (1852-1926) began her studies at the University Normal de Valencia in 1869, obtaining the title of elementary teacher and a year later the title of senior teacher.

On the 2 of May of 1878 she was destined to Cheste, the town to which she remained several years, in charge of the school of girls, until finishing the course in 1882-83.

 

    A new opposition allowed her to move from Cheste to a school in Valencia. In this one she remained until the 22 of February of 1886, since the school threatened ruin.

 In 1891 she obtained, at the Central University of Madrid, the title Normal with the grade of excellent, which accredited her as a teacher at the School of Teaching, also owning, since 1898, the teacher of the deaf and blind. Her great professional value is beyond doubt, as in a public contest, convened by the rectory of the University of Valencia, she won the gold medal. She taught at the Institution for the Education of Women, a section founded by the Free Institution of Education in 1884.

           

            She gave lectures at the “Ateneu Cientíc” de Valencia and at the “Institución Libre de Enseñanza”. She collaborated in a large number of professional newspapers, such as L’Escola Moderna and L’educador Contemporani, pedagogical articles in El Mercantil Valenciano, Las Provincias and La Voz de Valencia, as well as in newspapers in Madrid, El Correo and El Globus, in addition to works on pedagogical issues.

 

             Her pedagogical preoccupation revolved around two basic subjects: the education of the women and the hygienism, participating in Pedagogical Assemblies of Valencia and in the one of 1895 it emphasized her titled speech «The physical education of the girls», which defended the need for field trips or walks and games for girls «even though adults do not fit into the almost articial model created by some mothers and teachers.»

 

In 1898, the Valencia’s mayor appointed her as a delegate to the International Congress of Hygiene and Demography, together with outstanding doctors of the city and representative in Valencia in the IX Congress of Hygiene and Demography, held in Madrid and at the Pedagogical Congress in Brussels, in 1910.

 

            The importance of hygiene at this time has attracted special attention, a question that the teacher Federico Verdet answered when he explained to us that hygiene was vital because it avoided diseases, epidemics and consequently, high levels of mortality, such as cholera or typhus,

        In 1915 she was named favorite daughter of Valencia, and the City Council of Cheste, coinciding with the start of the school year 1920-1921 joined the tributes, and after her retirement, gave her name to one of the streets of the town .

 This is the chronicle of that memorable day:

        «In Cheste there has been a tribute, organized by that City Council, in honor of the teacher of the Normal School of Valencia, Ms Maria Carbonell, who first taught in Cheste, more than thirty years ago.

        The City Council agreed to give the name of Maria Carbonell to one of the main streets to perpetuate the name of the exemplary teacher who left there the first fruits of her remarkable teachings.

        When the tombstone was discovered, the mayor of Cheste delivered a speech praising the tribute, which he said was the pride of the Spanish teaching staff.

 Mrs. Carbonell, at the request of those gathered, very excited, thanked for the event and remembered with heartfelt phrases the first years of her teaching.

         The inspector of primary education, Mr. Ortega, congratulated the people of Cheste who, honoring the one who was a teacher, honors themselves.

         The event was extremely friendly. «

MUJERES ESPERANTISTAS

MUJERES ESPERANTISTAS DE CHESTE (Español)

El Esperanto fue una lengua creada por el doctor Luís Lázaro Zamenhof, que la dio a conocer al mundo en el año 1887. Lengua de estudio fácil que posibilitó la comunicación entre los hombres y mujeres de todos los pueblos de la tierra en pie de igualdad.

En 1909 en la localidad de Cheste, un vecino de la villa, Francisco Máñez, introdujo el Esperanto y consiguió que se expandiera. Cheste se convirtió así en uno de los lugares del mundo con los índices más altos de población que hablaba o entendía el Esperanto.

Desde entonces, hombres y mujeres de Cheste continuaron con la herencia recibida de Francisco Mañez y que junto a Enrique Arnau consiguieron situar a nuestra población como uno de los centros mundiales más importantes de transmisión del Esperanto y que aún a día de hoy siguen manteniendo la lengua de manera activa.

Queremos hacer destacar las mujeres que participaron activamente, ocupando puestos de gran relevancia en la Asociación Esperantista Lumradio y que relatamos a continuación:

Pura Tamarit; Purita Tamarit, de la familía de los «Tonetes», también de los «Cerveras» o «Tamarites». Fue presidenta del Centro Esperantista de Cheste.

Consuelo Ferrando; de la familia de «Las Carliquias». Fue depositaria de los fondos de, por aquel entonces, la agrupación Esperantista de Cheste.

Adela Hoyo; Su sobrina es Mª Carmen Hoyo.

Amelia Conos; Vicepresidenta del centro Esperantista de Cheste.

Amparito Remohí Haro; Amparín «La Remohí». En el VII Congreso Nacional de Esperanto celebrado en Sevilla en 1928, saludó con un discurso en esperanto.

Las mujeres no solo tomaron un lugar destacado en la Asociación, sino que además hubo un grupo muy numeroso de mujeres que también aprendieron y colaboraron activamente. Estas líneas sirvan para recordarlas, si no a todas, a una gran parte de ellas y, como proyecto abierto a cuantas modificaciones necesite, ir añadiendo a todas las que, de una forma u otra, han podido llevar el Esperanto, a todos los rincones del mundo. Va por ellas.

Carmen Martínez; madre de los «Gijones» o «Nava».

Encarnación Valero; «Cartamadrid».

Vicenta Martínez; «La Randera».

Isolina Roger; «Relojeras».

Adela Roger; «Relojeras».

Fina Martínez; «Adriana».

Maruja Andrés Romero; «La Tomatera».

Ernestina Ibáñez; «La Venancia»

Carmen Cortés Martínez;

Teresa Tarín Tomás;

Vicenta Tarín Tomás;

Dolores Ibáñez;

Elvira Navarro Martínez;

Soledad Sánchez Ferrando;

Elvira Espión Palanca;

Dolores Timoneda Espión;

Gratiniana Verduch;

Dolores Hernández;

María Martínez Sánchez;

María Haro Martínez;

Concha Alarcón;

Luisa Alarcón;

Rosita Morell;

Angelines Cerrada;

Consuelín Tarín; «Corretgera»

Alicia Morell;

Amparín Esteve; «La Galera».

Vicenta Fuertes;

Josefina Tarín;

Soledad Tarín;

Ángeles García; «La Velerta».

Manolita Valencia; «La Nuri»

Bienve Valencia; «La Nuri»

Rosa Zanón;

Pilar Blay;

Mª Ángeles Aroca;

Mª Ángeles Corberán Pérez;

Ernestina García Gómez;

Mª Isabel Expósito Tarín;

 

Aunque mencionada en el listado de mujeres esperantistas, merece un rincón especial Doña Carmen Martínez, fallecida en 2016 a la edad de 103 años y primera mujer esperantista de la Asociación Lumradio de Cheste. D.E.P.

 

DONES ESPERANTISTES DE XEST (valencià)

L’Esperant va ser una llengua creada pel doctor Lluís Lázaro Zamenhof, que la va donar a conèixer al món l’any 1887. Llengua d’estudi fàcil que va possibilitar la comunicació entre els homes i dones de tots els pobles de la terra en pro d’igualtat.

El 1909 a la localitat de Cheste, un veí de la vila, Francisco Máñez, va introduir l’esperant i va aconseguir que s’expandira. Cheste es va convertir així en un dels llocs del món amb els índexs més alts de població que parlava o entenia l’Esperant.

Des d’aleshores, homes i dones de Cheste van continuar amb l’herència rebuda de Francisco Máñez i que al costat d’Enrique Arnau van aconseguir situar a la nostra població com un dels centres mundials més importants de transmissió de l’Esperant i que encara a dia d’avui segueixen mantenint la llengua de manera activa.

Volem fer destacar les dones que van participar activament, ocupant llocs de gran rellevància a l’Associació Esperantista Lumradio i que relatem a continuació:

Pura Tamarit; Purita Tamarit, de la família dels «Tonetes», també dels «Cerveras» o «Tamarites». Va ser presidenta del Centre Esperantista de Xest.

Consuelo Ferrando; de la família de «Las Carliquias». Va ser dipositària dels fons de, per aquell temps, l’agrupació Esperantista de Cheste.

Adela Hoyo; La seua neboda és Mª Carmen Hoyo.

Amelia Conos; Vicepresidenta del Centre Esperantista de Cheste.

Amparito Remohí Haro; Amparín «La Remohí». Al VII Congrés Nacional d’Esperant celebrat a Sevilla el 1928, va saludar amb un discurs en esperant.

Les dones no només van prendre un lloc destacat a l’Associació, sinó que a més hi va haver un grup molt nombrós de dones que també van aprendre i van col·laborar activament. Aquestes línies serveixen per recordar-les, si no a totes, a una gran part d’elles i, com a projecte obert a totes les modificacions necessita, anar afegint a totes les quals, d’una manera o altra, han pogut portar l’Esperant, a tots els racons del món. Va per elles.

Carmen Martínez; mare dels «Gijón» o «Nava».

Encarnación Valero; «Cartamadrid».

Vicenta Martínez; «La Randera».

Isolina Roger; «Rellotgeres».

Adela Roger; «Rellotgeres».

Fina Martínez; «Adriana».

Maruja Andrés Romero; «La Tomaquera».

Ernestina Ibáñez; «La Venància».

Carmen Cortés Martínez.

Teresa Tarín Tomàs.

Vicenta Tarín Tomàs;

Dolores Ibáñez;

Elvira Navarro Martínez;

Soledad Sánchez Ferrando;

Elvira Espión Palanca;

Dolores Timoneda Espión;

Gratiniana Verduch;

Dolores Hernández;

María Martínez Sánchez;

María Haro Martínez;

Concha Alarcón;

Luisa Alarcón;

Rosita Morell;

Angelines Cerrada;

Consuelín Tarín; «Corretgera»

Alicia Morell;

Amparín Esteve; «La Galera».

Vicenta Fuertes;

Josefina Tarín;

Soledad Tarín;

Àngeles García; «La Velerta».

Manolita València; «La Nuri»

Bienve València; «La Nuri»

Rosa Zanón;

Pilar Blay;

Mª Ángeles Aroca;

Mª Ángeles Corberán Pérez;

Ernestina García Gómez;

Mª Isabel Expósito Tarín;

 

Encara que esmentada al llistat de dones esperantistes, mereix un racó especial la senyora Carmen Martínez, morta el 2016 a l’edat de 103 anys i primera dona esperantista de l’Associació Lumradio de Cheste. D.E.P.

 

MUJERES ESPERANTISTAS (Inglés)

Esperanto was a language created by Dr. Luís Lázaro Zamenhof, who made it known to the world in 1887. A language of easy study that made it possible to communicate between men and women of all the peoples of the earth on an equal footing.

In 1909 in the town of Cheste, a neighbor of the town, Francisco Máñez, introduced Esperanto and managed to spread it. Cheste thus became one of the places in the world with the highest rates of population that spoke or understood Esperanto.

Since then, men and women of Cheste continued with the inheritance received from Francisco Mañez and that together with Enrique Arnau they managed to position our population as one of the most important world centers for the transmission of Esperanto and that even today they continue to maintain the language actively.

We want to highlight the women who actively participated, occupying positions of great relevance in the Lumradio Esperantist Association and that we report below:

 

Pure Tamarit; Purita Tamarit, from the «Tonetes» family, also from the «Cerveras» or «Tamarites». She was president of the Esperantist Center of Cheste.

Consuelo Ferrando; of the family of «Las Carliquias». She was the depository of the funds of, at that time, the Esperantista de Cheste group.

Adela Hoyo; Her niece is Carmen Hoyo.

Amelia Conos; Vice-president of the Esperantist center in Cheste.

Amparito Remohí Haro; Amparín «La Remohí». At the VII National Congress of Esperanto held in Seville in 1928, she greeted with a speech in Esperanto.

Women not only took a prominent place in the Association, but there was also a very large group of women who also learned and actively collaborated. These lines serve to remind a large part of them, if not all, and, as a project open to as many modifications as it may need, gradually add to all those that, in one way or another, have been able to bring Esperanto to all corners of the world. It goes for them.

(Angelina Canniaux)Carmen Martínez; mother of the «Gijones» or «Nava».

Encarnacion Valero; «Cartamadrid».

Vicenta Martínez; «La Randera».

Isolina Roger; «Relojera».Ádela Roger; «Relojera».

Fina Martínez; «Adriana».

Maruja Andrés Romero; «La tomatera».

Ernestina Ibáñez; «La Venancia»

Carmen Cortés Martínez;

Teresa Tarín Tomás;

Vicenta Tarín Tomás;

Dolores Ibáñez;

Elvira Navarro Martínez;

Soledad Sánchez Ferrando;

Elvira Espión Palanca;

Dolores Timoneda Espión;

Gratiniana Verduch;

Dolores Hernández;

María Martínez Sánchez;

María Haro Martínez;

Concha Alarcón;

Luisa Alarcón;

Rosita Morell;

Angelines Cerrada;

Consuelín Tarín; «Corretgera»

Alicia Morell;

Amparín Esteve; «La Galera».

Vicenta Fuertes;

Josefina Tarín;

Soledad Tarín;

Angeles Garcia; «La Velerta».

Manolita Valencia; «La Nuri»

Bienve Valencia; «La Nuri»

Rosa Zanón;

Pilar Blay;

Mª Ángeles Aroca;

Mª Ángeles Corberán Pérez;

Ernestina García Gómez;

Mª Isabel Expósito Tarín;

 

Although mentioned in the list of Esperanto women, Doña Carmen Martínez deserves a special corner, who died in 2016 at the age of 103 and was the first Esperanto woman of the Lumradio de Cheste Association. D.E.P.

MARIANA PINEDA

MARIANA PINEDA (Español)

Tuvo una vida breve y una muerte injusta. Pero Mariana Pineda se convirtió en un mito y en un símbolo de la libertad. Silenciada durante los gobiernos absolutistas durante el siglo XIX, ensalzada bajo gobiernos liberales y progresistas, la figura de Mariana Pineda se convirtió en una inagotable fuente de inspiración para poetas y dramaturgos, entre ellos, Federico García Lorca que escribió una obra de teatro en la que recreó su vida.

Nacida el 1 de septiembre de 1804 y con una infancia díficil a sus espaldas, Mariana contraía matrimonio con Manuel de Peralta en 1819, once años mayor que ella y con el que tuvo un hijo y una hija. En 1822, Mariana quedaba viuda y al cargo de dos pequeños.

Su difícil situación no fue incompatible con sus creencias políticas que la llevaron a ayudar y acoger en su humilde hogar a distintos miembros del partido liberal perseguidos durante los tiempos del absolutismo de Fernando VII.

El 18 de marzo de 1831 irrumpió en su casa la policía. Mariana fue acusada de tener en su poder una bandera que simbolizaba la lucha contra la monarquía. Una extraña bandera inacabada y con unas letras que según sus acusadores tenían mucho sentido pero que, probablemente, fue colocada en casa de Mariana por la misma policía.

En verdad lo que querían quienes la detuvieron era que Mariana delatara a los principales cabecillas de la causa liberal, pensando que una mujer no podía ser un elemento activo en la lucha política.

Su abogado intentó defenderla sin éxito argumentando que dicha bandera tenía más un significado cercano a la masonería. Pero todo fue en vano y Mariana fue condenada a muerte.

El 26 de mayo de 1831 y con tan sólo veintiséis años de edad, Mariana Pineda era ejecutada en el Campo del Triunfo de Granada. La ejecución, que pretendía ser un escarmiento y un aviso a la causa liberal, convirtió a Mariana en víctima y mártir.

Actualmente está enterrada en la cripta de la Catedral de Granada.

 

MARIANA PINEDA (Valencià)

Va tindre una vida breu i una mort injusta. Però Mariana Pineda es va convertir en un mite i en un símbol de la llibertat. Silenciada durant els governs absolutistes durant el segle XIX, enaltida sota governs liberals i progressistes, la figura de Mariana Pineda es va convertir en una inesgotable font d’inspiració per a poetes i dramaturgs, entre ells, Federico García Lorca que va escriure una obra de teatre en la qual va recrear la seua vida.

Nascuda l’1 de setembre de 1804 i amb una infància molt difícil, Mariana contreia matrimoni amb Manuel de Peralta el 1819, onze anys més gran que ella i amb el qual va tindre un fill i una filla. En 1822, Mariana quedava vídua i al càrrec de dos xiquets.

La seua difícil situació no va ser incompatible amb les seues creences polítiques que la portà a ajudar i acollir en el seu humil llar a diferents membres del partit liberal perseguits durant els temps de l’absolutisme de Ferran VII.

El 18 de març de 1831 va irrompre a la seua casa, la policia. Mariana va ser acusada de tindre en el seu poder una bandera que simbolitzava la lluita contra la monarquia. Una estranya bandera inacabada i amb unes lletres que segons els seus acusadors tenien molt de significat però que, probablement, va ser col·locada a casa de Mariana per la mateixa policia.

En veritat allò que volien els qui la van detenir era que Mariana delatés als principals capitostos de la causa liberal, pensant que una dona no podia ser un element actiu en la lluita política.

El seu advocat va intentar defensar-la sense èxit argumentant que aquesta bandera tenia més un significat proper a la maçoneria. Però malgrat tot, Mariana va ser condemnada a mort.

El 26 de maig de 1831 i amb tan sols vint-i-sis anys d’edat, Mariana Pineda era executada en el Camp del Triomf de Granada. L’execució, que pretenia ser un escarment i un avís a la causa liberal, va convertir a Mariana en víctima i màrtir.

Actualment està soterrada a la cripta de la Catedral de Granada.

MARIANA PINEDA (Inglés)

She had a short life and a wrongful death. But Mariana Pineda became a myth and a symbol of freedom. Silenced during the absolutist governments during the 19th century, praised under liberal and progressive governments, the figure of Mariana Pineda became an inexhaustible source of inspiration for poets and playwrights, among them, Federico García Lorca who wrote a play in which recreated her life.

        Born on September 1, 1804 and with a difficult childhood behind her, Mariana married Manuel de Peralta in 1819, eleven years older than her and with whom she had a son and a daughter. In 1822, Mariana was left a widow and in charge of two little ones.

       Her difficult situation was not incompatible with her political beliefs that led her to help and welcome in her humble home different members of the liberal party persecuted during the times of the absolutism of Fernando VII.

   On March 18, 1831, the police broke into her house. Mariana was accused of having in her possession a flag that symbolized the fight against the monarchy. A strange unfinished flag with some letters that according to its accusers made a lot of sense but that, probably, was placed at Mariana’s house by the same police.

      In truth, what those who arrested her wanted was for Mariana to expose the main leaders of the liberal cause, thinking that a woman could not be an active element in the political struggle.

      Her lawyer tried to defend it without success arguing that said flag had more of a meaning close to Freemasonry. But all was in vain and Mariana was sentenced to death.

       On May 26, 1831 and only twenty-six years old, Mariana Pineda was executed in the Campo del Triunfo in Granada. The execution, which was intended to be an example and a warning to the liberal cause, made Mariana a victim and a martyr.

       She is currently buried in the crypt of the Cathedral of Granada.

CLARA CAMPOAMOR

bio en construcción

SANTA TERESA

TERESA DE ÁVILA (Español)

Teresa de Cepeda y Ahumada, más conocida por Santa Teresa de Jesús o símplemente Teresa de Ávila, nació en Ávila en 1515 y falleció en Alba de Torres en 1582, religiosa, fundadora de la orden de las Carmelitas descalzas, mística y escritora. Fue beatificada en 1614, canonizada en 1622 y proclamada en 1970 como Doctora de la Iglesia, título otorgado por el Papa en razón de su erudición y en reconocimiento como eminente maestra de la fe para los fieles de todos los tiempos. Fue la primera mujer con este rango, al mismo tiempo que Santa Catalina de Siena y más tarde a Hildegarda de Bingen.

            Desde muy pequeña mostró un gran interés por la vida de los santos y las gestas de caballería. A medida que se hace mayor, la vocación religiosa se le va planteando como una alternativa, ingresando, a los dieciocho años tras largas conversaciones con una amiga que previamente había ingresado en el Convento de la Encarnación, aún con la negativa de su padre.

            Aunque con una salud muy precaria, recibe muchas visiones y experiencias místicas elevadas. Es una visión muy viva y terrible del infierno la que le produce el anhelo de querer vivir su entrega religiosa con todo su rigor y perfección, llevándola a la reforma del Carmelo y la primera fundación. Teresa quiso fundar en Ávila un monasterio para la estricta observancia de la regla de su orden, que comprendía la obligación de la pobreza, de la soledad y del silencio.

A fines de 1561 recibió Teresa cierta cantidad de dinero que le remitió desde el Perú uno de sus hermanos, y con ella le ayudó para continuar la proyectada fundación del Convento de San José.

Descontenta con la «relajación» de las normas que en 1432 habían sido mitigadas por Eugenio IV, Teresa decidió reformar la orden para volver a la austeridad, la pobreza y la clausura que consideraba el auténtico espíritu carmelitano. Pidió consejo a Francisco de Borja y a Pedro de Alcántara los cuales aprobaron su espíritu y su doctrina. De esta manera se abre el monasterio de San José en 1562 y toman el hábito cuatro novicias en la nueva Orden de las Carmelitas Descalzas de San José, viviendo Teresa cuatro años en el convento con gran austeridad. Las religiosas seguidoras de la reforma de Teresa, dormían sobre un jergón de paja, llevaban sandalias de cuero o madera, consagraban ocho meses del año a los rigores del ayuno y se abstenían por completo de comer carne. Teresa no quiso para ella ninguna distinción.

Esta reforma comprendió también a los hombres, llamándose de los Carmelitas Descalzos progresando rápidamente, aún con los escasos recursos con los que disponía la Santa. A pesar de todo, fue fundando conventos tanto de hombres como de mujeres.

Comienza así una intensa actividad de Santa Teresa que sólo termina con su muerte, en la que compaginará el gobierno de su orden, con las fundaciones de nuevos conventos y la redacción de sus libros, sin perder nunca el buen ánimo ni la esperanza, en la confianza de que no era su voluntad lo que estaba cumpliendo y que le llegarían los apoyos que necesitara, como así fue en todo momento.

Fundó en total 17 conventos: Ávila (1562), Medina del Campo (1567), Malagón (1568), Valladolid (1568), Toledo (1569), Pastrana (1569), Salamanca (1570), Alba de Tormes (1571), Segovia (1574), Beas de Segura (1575), Sevilla (1575), Caravaca de la Cruz (1576), Villanueva de la Jara (1580), Palencia (1580), Soria (1581), Granada (1582) y Burgos (1582), en el año de su muerte.

Muere sin haber publicado ninguna de sus obras, sin haber logrado fundar en Madrid (a pesar de su ilusión), sin haber separado la orden de descalzos de la de calzados y con dudas sobre si sus monasterios se podrían mantener con el espíritu que ella infundió.

 Teresa escribió muy poco por iniciativa suya, muchas cartas, alguna poesía y anotaciones. Pero sus obras maestras son fruto de la obediencia a sus superiores, que veían el interés de que escribiera sus experiencias y enseñanzas. Y así comienza todos sus escritos mayores aceptando su encargo con obediencia, pero con notable esfuerzo por su parte. Escribir le supone un esfuerzo importante, lo hace, en ocasiones, ocupando la otra mano con la rueca, tal y como ella explica: “… casi hurtando el tiempo y con pena porque me estorbo de hilar y por estar en casa pobre y con hartas ocupaciones” (Vida 10,7)

La Inquisición vigiló muy de cerca sus escritos temiendo textos que incitaran a seguir el cisma iniciado en Europa, o se alejaran en algún punto de la recta doctrina. Muchos de sus textos están autocensurados, temiendo esta vigilancia. Su manuscrito “Meditaciones Sobre El Cantar de los Cantares” lo quemó ella misma por orden de su confesor, en una época en que estaba prohibida la difusión de las Sagradas Escrituras en romance.

Su vida es fiel reflejo de lo que avisaba a sus monjas: que las gracias recibidas en la oración son para darnos fuerza en servir a los demás. Aunque Teresa es conocida por lo elevado de las gracias místicas y visiones que recibe, su oración no la aparta del mundo, sino que hace que se entregue con especial fuerza y respaldo a las obras que le son encomendadas sufriendo en viajes, discusiones y continuas trabas, burlas y desplantes de sus contemporáneos.

TERESA D’ÀVILA (Valencià)

Teresa de Cepeda i Ahumada, més coneguda per Santa Teresa de Jesús o simplement Teresa d’Àvila, va nàixer a Àvila el 1515 i va morir a Alba de Torres el 1582, religiosa, fundadora de l’ordre de les Carmelites descalces, mística i escriptora. Va ser beatificada el 1614, canonitzada el 1622 i proclamada el 1970 com a Doctora de l’Església, títol atorgat pel Sant Pare a raó de la seua erudició i en reconeixement com eminent mestra de la fe per als fidels de tots els temps. Va ésser la primera dona amb aquest rang, al mateix temps que Santa Caterina de Siena i més tard a Hildegarda de Bingen.

Des de molt xicoteta va mostrar un gran interès per la vida dels sants i les gestes de cavalleria. A mesura que es fa gran, la vocació religiosa se li va plantejant com una alternativa, ingressant, als divuit anys després de llargues converses amb una amiga que prèviament havia ingressat al Convent de l’Encarnació, encara amb la negativa del seu pare.

Encara que amb una salut molt precària, rep moltes visions i experiències místiques elevades, és una visió molt viva i terrible de l’infern la qual li produeix l’anhel de voler viure la seua entrega religiosa amb tot el seu rigor i perfecció, portant-la a la reforma del Carmel i la primera fundació. Teresa va voler fundar a Àvila un monestir per l’estricta observança de la regla del seu orde, que comprenia l’obligació de la pobresa, de la solitud i del silenci.

A finals de 1561 va rebre Teresa certa quantitat de diners que li va remetre des del Perú un dels seus germans, i amb ella es va ajudar per continuar la projectada fundació del Convent de Sant Josep.

Descontenta amb la «relaxació» de les normes que el 1432 havien estat mitigades per Eugeni IV, Teresa va decidir reformar l’ordre per tornar a l’austeritat, la pobresa i la clausura que considerava l’autèntic esperit carmelità. Va demanar consell a Francesc de Borja i Pere d’Alcàntara, els quals van aprovar el seu esperit i la seua doctrina. D’aquesta manera s’obre el monestir de Sant Josep el 1562 i prenen l’hàbit 4 novícies a la nova Ordre de les Carmelites Descalces de Sant Josep, vivint Teresa quatre anys al convent amb gran austeritat. Les religioses seguidores de la reforma de la Teresa, dormien sobre una màrfega de palla, portaven sandàlies de cuir o fusta, consagraven vuit mesos a l’any als rigors del dejuni i s’abstenien per complet de menjar carn. Teresa no va voler per a ella cap distinció.

Aquesta reforma va comprendre també als homes, cridant-se els Carmelites Descalços i progressant ràpidament, encara amb els escassos recursos amb què disposava la Santa. Malgrat tot, va anar fundant convents tant d’homes com de dones.

Comença així una intensa activitat de Santa Teresa que només acaba amb la seua mort, on es compaginarà el govern de la seua ordre, amb les fundacions de nous convents i la redacció dels seus llibres, sense perdre mai el bon ànim ni l’esperança, a la confiança que no era la seua voluntat allò que estava complint i que li arribarien els suports que necessitara, com així va ser en tot moment.

Va fundar en total 17 convents: Àvila (1562), Medina del Camp (1567), Malagó (1568), Valladolid (1568), Toledo (1569), Pastrana (1569), Salamanca (1570), Alba de Torms (1571), Segòvia (1574), Beas de Segura (1575), Sevilla (1575), Caravaca de la Creu (1576), Vilanova de la Jara (1580), Palència (1580), Sòria (1581), Granada (1582) i Burgos ( 1582), l’any de la seua mort.

Mor sense haver publicat cap de les seues obres, sense haver aconseguit fundar a Madrid (malgrat la seua il·lusió), sense haver separat l’ordre de descalços de la de calçats i amb dubtes sobre si els seus monestirs es podrien mantindre amb l’esperit que ella va infondre.

Teresa va escriure molt poc per iniciativa seua, moltes cartes, alguna poesia i anotacions. Però les seues obres mestres són fruit de l’obediència als seus superiors, que veien l’interès que escriguera les seues experiències i ensenyaments. I així comença tots els seus escrits majors acceptant el seu encàrrec amb obediència, però amb notable esforç per la seua banda. Escriure li suposa un esforç important, ho fa, en ocasions, ocupant l’altra mà amb la filosa, tal com ella explica: «… gairebé furtant el temps i amb pena perquè em destorb de filar i per estar a casa pobra i amb fartes ocupacions «(Vida 10,7).

La Inquisició va vigilar molt de prop els seus escrits tement textos que incitessen a seguir el cisma iniciat a Europa, o si s’allunyen en algun punt de la recta doctrina. Molts dels seus textos estaven autocensurats, tement aquesta vigilància. El seu manuscrit «Meditacions sobre El Càntic dels Càntics» el va cremar ella mateixa per ordre del seu confessor, en una època en què estava prohibida la difusió de les Sagrades Escriptures en romanç.

La seua vida és fidel reflex d’allò que avisava a les seues monges: que les gràcies rebudes en l’oració són per donar-nos força a servir als altres. Encara que Teresa és coneguda per l’elevat de les gràcies místiques i visions que rep, la seua pregària no l’aparta del món, sinó que fa que s’entregue amb especial força i suport a les obres que li són encomanades patint en viatges, discussions i contínues traves, burles i menyspreus dels seus contemporanis.

 

TERESA DE ÁVILA (Inglés)

Teresa de Cepeda y Ahumada, better known as Saint Teresa of Jesús or simply Teresa of Ávila, was born in Ávila in 1515 and died in Alba de Tormes in 1582, a nun, founder of the Discalced Carmelite order, mystic and writer. She was beatified in 1614, canonized in 1622, and proclaimed in 1970 as Doctor of the Church, a title bestowed by the Pope because of her scholarship and in recognition of her as an eminent teacher of the faith for the faithful of all times. She was the first woman with this rank, at the same time as Saint Catherine of Siena and later Hildegard von Bingen.

       From a very young age she showed great interest in the lives of the saints and the feats of chivalry. As she got older, the religious vocation was considered as an alternative, entering at eighteen years after long conversations with a friend who had previously entered the Convent of the Incarnation, even with the refusal of her father.

       Although with a very precarious health, she received many high mystical visions and experiences. It was a very vivid and terrible vision of hell that produced the desire to want to live her religious dedication with all its rigor and perfection, leading her to the reform of Carmel and the first foundation. Teresa wanted to found in Avila a monastery for the strict observance of the rule of her order, which included the obligation of poverty, solitude and silence.

            At the end of 1561 Teresa received a certain amount of money sent to her from Peru by one of her brothers, and with it she helped to continue the projected foundation of the Convent of San José.

            Dissatisfied with the «relaxation» of the norms that in 1432 had been mitigated by Eugene IV, Teresa decided to reform the order to return to austerity, poverty and closure that she considered the authentic Carmelite spirit. She asked Francisco de Borja and Pedro de Alcántara for advice, who approved her spirit and doctrine. In this way the monastery of San José was opened in 1562 and four novices took the habit in the new Order of the Discalced Carmelites of San José, Teresa lived for four years in the convent with great austerity. The religious followers of Teresa’s reform, slept on a straw mattress, wore leather or wooden sandals, consecrated eight months of the year to the rigors of fasting, and completely abstained from eating meat. Teresa did not want any distinction for herself.

This reform also included men, calling themselves the Discalced Carmelites progressing rapidly, even with the scarce resources available to the Saint. In spite of everything, he was founding convents for both men and women.

      Thus begins an intense activity of Saint Teresa that only ends with her death, in which she will combine the government of her order, with the foundations of new convents and the writing of her books, without ever losing good spirit or hope, in the Confidence that it was not her will that she was fulfilling and that she would receive the support she needed, as it was at all times.

       She founded a total of 17 convents: Ávila (1562), Medina del Campo (1567), Malagón (1568), Valladolid (1568), Toledo (1569), Pastrana (1569), Salamanca (1570), Alba de Tormes (1571), Segovia (1574), Beas de Segura (1575), Seville (1575), Caravaca de la Cruz (1576), Villanueva de la Jara (1580), Palencia (1580), Soria (1581), Granada (1582) and Burgos ( 1582), in the year of her death.

      She died without having published any of her works, without having managed to a convent in Madrid (despite her illusion), without having separated the order of barefoot from that of footwear and with doubts about whether her monasteries could be maintained with the spirit that she instilled. .

       Teresa wrote very little on her initiative, many letters, some poetry and annotations. But her masterpieces are the fruit of obedience to her superiors, who saw the interest of her writing down her experiences and teachings. And so she begins all her major writings, accepting her commission obediently, but with remarkable effort on her part. Writing is an important effort for her, she does it, sometimes, holding the other hand with the spinning wheel, as she explains: “… almost stealing time and with pain because I get in the way of spinning and being home poor and fed up occupations ”(Life 10.7)

The Inquisition closely watched her writings, fearing texts that would incite her to follow the schism that had begun in Europe, or would deviate at some point from correct doctrine. Many of her texts are self-censored, fearing this surveillance. Her manuscript «Meditations on the Song of Songs» was burned by herself by order of her confessor, at a time when the dissemination of the Holy Scriptures in romance was prohibited.

Her life is a faithful reflection of what she warned her nuns: that the graces received in prayer are to give us strength to serve others. Although Teresa is known for the elevation of the mystical graces and visions that she receives, her prayer does not separate her from the world, but rather makes her give herself with special strength and support to the works that are entrusted to her, suffering on trips, discussions and continuous obstacles. , mockery and rudeness of her contemporaries.

SANTA LUCIA

SANTA LUCÍA (Español)

Santa Lucía, también nombrada como Lucía de Siracusa, nació en Siracusa, Sicilia, en el año 283 donde murió igualmente en el año 304. Siracusa, tomada por los romanos en el año 212, era considerada como una de las ciudades más importantes de la provincia de Sicilia. El cristianismo había llegado a través del obispo Marciano, enviado por San Pedro. Cuando nació Lucía, la comunidad cristiana era numerosa y había en el lugar templos y catacumbas.

            Lucía pertenecía a una familia que provenía de la nobleza terrateniente, aunque quedó huérfana de padre a los cinco años.

            Muy joven, peregrinó hasta Catania con su madre para venerar los restos de Santa Águeda y rogar por la cura de una larga enfermedad de su madre, pero no sólo consiguió esto sino que, durante un sueño en el templo, se le apareció Santa Águeda y le dijo que ella ya había recibido la gracia a través de su fe para poder conceder curas. Después de esto, su madre queda curada y le da como legado toda su fortuna.

            A su regreso de Catania, Lucía comienza a vender sus bienes y a repartirlo entre los pobres, pero las autoridades se dan cuenta de esto, considerándolo como una conversión de Santa Lucía al cristianismo, perseguida en aquel momento por el Imperio Romano.

            Pascasio era quien gobernaba Siracusa. La detuvo y cuando la comenzó a interrogar, Lucía le dijo: «Usted trata de agradar por todos los medios al emperador y yo pongo lo mejor de mí para agradar a Dios. Haga lo que tenga que hacer que yo me comportaré como dicte mi espíritu».

            Pascasio dispuso que la atormentaran a lo cual le dijo Lucía: «Dios ha dicho: Cuando los conduzcan ante los reyes y ante los tribunales de los príncipes no se preocupen de qué dirán o cómo se habrán de defender, porque entonces no hablarán ustedes; será el Espíritu Santo el que hablará por boca de ustedes».

            Pascasio se enfureció diciendo: «Te llevaré a un lugar de perdición, así se alejará el Espíritu Santo».

Pascasio hizo llamar a los soldados para llevar a Lucía, pero no pudieron. Luego hizo traer bueyes, y tampoco lo logró. Convencido de que Lucía era una bruja dispuso quemarla, pero las llamas no le causaron daño alguno. Entonces decidió decapitarla.

Antes, Lucía se dirigió a la muchedumbre y les anticipó que la persecución contra los cristianos estaba llegando a su fin y que, llegaría la paz para la Iglesia. Y les profetizó que su memoria iba a ser venerada en Siracusa y en Catania. Fue decapitada el 13 de diciembre del año 304.

 En la actualidad, el nombre de Lucía y Águeda se mencionan unidos en la liturgia cristiana.

 El cuerpo de Santa Lucía fue depositado en las catacumbas que reciben su nombre y es considerada la santa de los siracusanos. Su culto se extendió a otros lugares de Europa y llegó también a América y África. Su nombre se incluyó en la misa a partir del año 604.

            Desde antiguo se la considera la protectora de la vista por los prodigios que se le atribuyen y deriva quizá de la cercanía etimológica del nombre griego «Lucía» con el término latino lux (luz). Su festividad es el 13 de diciembre.

            En la Iglesia de San Lucas Evangelista de Cheste hay una reproducción de Santa Lucía situada en el altar de San Francisco (a la izquierda del altar mayor), la cual porta en una bandeja sus ojos, llevando además una palma como símbolo de mártir.

 

SANTA LLÚCIA (Valencià)

Santa Llúcia, també nomenada com Llúcia de Siracusa, va nàixer a Siracusa, Sicília, al 283 on va morir igualment al 304. Siracusa, presa pels romans en el 212, era considerada com una de les ciutats més importants de la província de Sicília. El cristianisme havia arribat a través del bisbe Marcià, enviat per Sant Pere. Quan va nàixer Llúcia, la comunitat cristiana era nombrosa i hi havia al lloc temples i catacumbes.

            Llúcia pertanyia a una família que provenia de la noblesa terratinent, encara que va quedar òrfena de pare als cinc anys.

Molt jove, va peregrinar fins Catània amb la seua mare per venerar les restes de Santa Àgueda i pregar per la cura d’una llarga malaltia de la seua mare, però no només va aconseguir això, sinó que durant un somni al temple, se li va aparèixer Santa Àgueda i li va dir que ella ja havia rebut la gràcia a través de la seua fe per poder concedir cures. Després d’això, la seua mare queda curada i li dóna com a llegat tota la seua fortuna.

Al seu retorn de Catània, Llúcia comença a vendre els seus béns i a repartir-ho entre els pobres, però les autoritats s’adonen d’això, considerant-ho com una conversió de Santa Llúcia al cristianisme, perseguida en aquell moment per l’Imperi Romà.

Pascasi era qui governava Siracusa. La va detindre i quan la va començar a interrogar, Llúcia li va dir: «Vostè tracta d’agradar per tots els mitjans a l’emperador i jo pose el millor de mi per agradar a Déu. Faça el que haja de fer que jo em comportaré com dicta el meu esperit «.

Pascasi va disposar que la turmentaren a la qual cosa li va dir Llúcia: «Déu ha dit: Quan els condueixen davant els reis i davant els tribunals, dels prínceps no es preocupen de què diran o com s’hauran de defensar, perquè llavors, no parlaran vostès; serà l’Esperit Sant el qui parlarà per boca de vostès «.

Pascasi es va enfurir dient: «Et portaré a un lloc de perdició així s’allunyarà l’Esperit Sant».

Pascasi va fer cridar als soldats per portar a Llúcia, però no van poder. Després va fer portar bous, i tampoc ho va aconseguir. Convençut que Llúcia era una bruixa va disposar cremar-la, però les flames no li van causar cap mal. Aleshores va decidir decapitar-la.

Abans, Llúcia es va dirigir a la multitud i els va anticipar que la persecució contra els cristians estava arribant a la seua fi i que, arribaria la pau per a l’Església. I els va profetitzar que la seua memòria havia de ser venerada a Siracusa i Catània. Va ser decapitada el 13 de desembre de 304.

A l’actualitat, el nom de Llúcia i Àgueda s’esmenten units a la litúrgia cristiana.

El cos de Santa Llúcia va ser dipositat a les catacumbes que reben el seu nom i és considerada la santa dels siracusans. El seu culte es va estendre a altres llocs d’Europa i va arribar també a Amèrica i Àfrica. El seu nom es va incloure a la missa a partir de l’any 604.

Des d’antic se la considera la protectora de la vista pels prodigis que se li atribueixen i deriva potser de la proximitat etimològica del nom grec «Lucia» amb el terme llatí lux (llum). La seua festivitat és el 13 de desembre.

A l’Església de Sant Lluc Evangelista de Cheste hi ha una reproducció de Santa Llúcia situada a l’altar de Sant Francesc (a l’esquerra de l’altar major), la qual, porta en una safata els seus ulls, portant a més un palmell com a símbol de màrtir.

 

SAINT LUCIA (Inglés)

Saint Lucia, also named as Lucia of Syracuse, was born in Syracuse, Sicily, in 283 where she also died in 304. Syracuse, taken by the Romans in 212, was considered one of the most important cities in the province of Sicily . Christianity had come through Bishop Marciano, who was sent by Saint Peter. When Lucia was born, the Christian community was numerous and there were temples and catacombs in the place.

    Lucia belonged to a family that came from the landed nobility, although she was orphaned at the age of five.

    Very young, she made a pilgrimage to Catania with her mother to venerate the remains of Saint Águeda and pray for the cure of a long illness of her mother, but not only did he achieve this, but during a dream in the temple Santa Águeda appeared to her and told her that she had already received grace through her faith to grant cures. After this her mother was cured and bequeathed her entire fortune.

    Upon her return from Catania, Lucia began to sell her goods and distribute it among the poor people, but the authorities realize this, considering it as a conversion of Saint Lucia to Christianity, persecuted at that time by the Roman Empire.

    Pascasio was the one who ruled Syracuse. He stopped her and when he began to question her, Lucia told him: «You try to please the emperor by all means and I do my best to please God. Do what you have to do, I will behave as my spirit dictates. «.

    Pascasio ordered that they torment her, to which Lucia said: «God has said: When they lead you before the kings and before the courts of princes do not worry about what they will say or how they will defend themselves, because then you will not speak; it will be the Holy Spirit who will speak through your mouth. «

            Pascasio was enraged saying: «I will take you to a place of perdition so the Holy Spirit will go away.»

     Pascasio called in the soldiers to bring Lucia, but they could not. Then he had oxen brought in, and they didn’t succeed either. Convinced that Lucia was a witch, he decided to burn her, but the flames did not cause her any harm. So he decided to behead her.

Before, Lucia addressed the crowd and anticipated that the persecution against Christians was coming to an end and that peace would come for the Church. And she prophesied to them that her memory would be venerated in Syracuse and Catania. She was beheaded on December 13TH 304.

     At present, the names of Lucia and Águeda are mentioned together in the Christian liturgy.

    The body of Saint Lucia was deposited in the catacombs that received her name and is considered the saint of the Syracusans. Her story spread to other parts of Europe and also reached America and Africa. Her name was included in the mass since year 604.

    Since ancient times she has been considered the protector of sight due to the wonders attributed to her and perhaps derives from the etymological proximity of the Greek name «Lucia» with the Latin term lux (light). Her festival is on December 13TH.

            In the Church of San Lucas Evangelista de Cheste there is a reproduction of Saint Lucia located on the altar of San Francisco (to the left of the main altar), which carries her eyes on a tray, also carrying a palm as a symbol of martyrdom.

MADRE PETRA

MADRE PETRA (Español)

La Beata Petra de San José nació el 7 de diciembre de 1845, en el Valle de Abdalajís (Málaga). Fue bautizada con el nombre de Ana Josefa. La más pequeña de cinco hermanos. Sus padres la educaron en un ambiente familiar verdaderamente cristiano. Mujer de fuerte personalidad: inteligente, de agudo ingenio, segura de sí, tenaz, muy sensible al dolor ajeno, alegre, sencilla, de simpatía arrolladora. Cualidades que, luego, se verían dinamizadas y transformadas por el Espíritu de Dios, al que siempre se mantuvo abierta. Como cualquier joven de su edad se enamora pero rompe sus relaciones cuando Cristo se cruza en su vida. A partir de entonces no tuvo otro deseo que consagrarse totalmente a Él. Ante la negativa de su padre decide vivir su entrega al Señor en su mismo pueblo, dedicándose a la oración y al cuidado de los más necesitados, especialmente de los ancianos abandonados. En seguida se le unirá un grupo de jóvenes de su mismo pueblo.

Una vez muerto su padre, ingresa en la naciente Congregación de las Mercedarias de la Caridad, en 1878. Unos meses más tarde, convencida de que el Señor no la quiere allí, sale de las Mercedarias. Será el Obispo de Málaga, D. Manuel Gómez Salazar, quien más tarde le señalará un camino que ella jamás se había planteado: Fundadora de una nueva Familia Religiosa en la Iglesia, las Madres de Desamparados. La vida de Madre Petra se caracteriza por su amor apasionado a Cristo que la lleva a buscarlo, tanto en la soledad y el silencio como en el rostro de los ancianos y niños desamparados.

Agotada por su entrega sin límites, murió a los 60 años, en Barcelona, el 16 de agosto de 1906.

El 14 de junio de 1971 el Papa Pablo VI aprueba sus virtudes heroicas y la declara Venerable. Y, el 16 de octubre de 1994, fue beatificada en Roma por Su Santidad Juan Pablo II.

Un rasgo propio de su carisma, que caracteriza fuertemente la vida de Madre Petra, es la ternura maternal. Su propia experiencia humana le ayudará también a valorar lo que significa el amor tierno, desinteresado y eficaz de una madre. Y, por vocación, se sentirá llamada a practicarlo con todos, especialmente con los desamparados que Dios pone en su camino.

Igualmente descubrirá que es voluntad de Dios que ese rasgo caracterice también a la Congregación fundada por ella, por lo que establecerá que sus religiosas se llamen Madres, para significar con este nombre que, atraídas por la caridad, han de ser para los desamparados, lo que las madres son para sus hijos, por el amor natural.

La devoción a la Virgen María y a San José, es otro distintivo carismático de Madre Petra y de sus Hijas; los valores vividos por ellos como, trato continuo con Jesús, confianza ilimitada en Dios, disponibilidad, humildad, sencillez, alegría, fortaleza en la adversidad, son parte integrante del patrimonio humano y espiritual de la Congregación.

Las primeras Madres de Desamparados llegaron a Cheste en mayo del 1915, pues la generosidad de los chestanos y el interés de D. José González, su párroco, no se hizo esperar, y así D. Laureano Sánchez, notario del pueblo entonces, donó la casa de la C/ Chiva.

Muchos vecinos se unieron a las religiosas que abrieron sus puertas para acoger a las primeras colegialas. Labor que desde entonces realiza la comunidad religiosa que aquí vive, con el deseo de formar hombres y mujeres que trabajen por construir un mundo mejor.

Texto realizado por la Madre Mercedes Dominguez, directora del colegio San José de la Montaña de Cheste.

 

MARE PETRA (Valencià)

La Beata Petra de Sant Josep va nàixer el 7 de desembre de 1845, a la Vall de Abdalajis (Màlaga). Va ser batejada amb el nom d’Ana Josefa. La més xicoteta de cinc germans, els seus pares la van educar en un ambient familiar veritablement cristià. Dona de forta personalitat: intel·ligent, d’agut enginy, segura de si mateixa, tenaç, molt sensible al dolor dels altres, alegre, senzilla, de simpatia aclaparadora. Qualitats que, després, es veurien dinamitzades i transformades per l’Esperit de Déu, a què sempre es va mantindre oberta. Com qualsevol jove de la seua edat s’enamora però trenca les seues relacions quan Crist es creua a la seua vida. A partir d’aleshores no va tindre altre desig que consagrar-se totalment a Ell. Davant la negativa del seu pare decideix viure la seua entrega al Senyor al seu mateix poble, dedicant-se a l’oració i a la cura dels més necessitats, especialment dels ancians abandonats. Molt prompte se li unirà un grup de joves del seu mateix poble.

Quan va morir el seu pare, ingressà en la naixent Congregació de les Mercedàries de la Caritat, el 1878. Uns mesos més tard, convençuda que Déu no la vol allà, surt de les Mercedàries. Serà el Bisbe de Màlaga, Manuel Gómez Salazar, qui més tard li ha d’assenyalar un camí que ella mai s’havia plantejat: Fundadora d’una nova Família Religiosa a l’Església, les Mares de Desemparats. La vida de Mare Petra es caracteritza pel seu amor apassionat a Crist que la porta a buscar-lo, tant en la solitud i el silenci com a la cara dels ancians i xiquets desemparats.

Esgotada per la seua entrega sense límits, va morir als 60 anys, a Barcelona, el 16 d’agost de 1906.

El 14 de juny de 1971 el Papa Pau VI aprova les seues virtuts heroiques i la declara Venerable. I, el 16 d’octubre de 1994, va ser beatificada a Roma per Sa Santedat Joan Pau II.

Un tret propi del seu carisma, que caracteritza fortament la vida de Mare Petra, és la tendresa maternal. La seua pròpia experiència humana l’ajudarà també a valorar allò que significa l’amor tendre, desinteressat i eficaç d’una mare. I, per vocació, se sentirà cridada a practicar-lo amb tots, especialment amb els desemparats que Déu posa al seu camí.

Igualment descobrirà que és voluntat de Déu que aquest tret caracteritze també a la Congregació fundada per ella, per la qual cosa establirà que les seues religioses s’anomenen Mares, per significar amb aquest nom que, atretes per la caritat, han de ser per als desemparats, allò que les mares són per als seus fills, per l’amor natural.

La devoció a la Mare de Déu i Sant Josep, és un altre distintiu carismàtic de Mare Petra i de les seues Filles; els valors viscuts per ells com, tracte continu amb Jesús, confiança il·limitada amb Déu, disponibilitat, humilitat, senzillesa, alegria, fortalesa en l’adversitat, són part integrant del patrimoni humà i espiritual de la Congregació.

Les primeres Mares de Desemparats van arribar a Cheste al maig de l’any 1915, ja que la generositat dels Xestans i l’interès del Sr. José González, el seu rector, no es va fer esperar, i així En Laureano Sánchez, notari del poble en aquests anys, va donar la casa del C / Chiva.

Molts veïns es van unir a les religioses que van obrir les seues portes per acollir les primeres alumnes. Tasca que des d’aleshores realitza la comunitat religiosa que ací viu, amb el desig de formar homes i dones que treballen per construir un món millor.

        Text realitzat per la Mare Mercedes Domínguez, directora de l’escola Sant Josep de la Muntanya de Cheste.

 

MADRE PETRA

Blessed Petra de San José was born on December 7, 1845, in Valle de Abdalajís (Málaga). She was

 baptized with the name of Ana Josefa. The smallest of five siblings. Her parents raised her in a

 truly Christian family environment. A woman with a strong personality: intelligent, sharp wit, sure

 of herself, tenacious, very sensitive to the pain of others, cheerful, simple, of overwhelming

 sympathy. Qualities that, later, would be energized and transformed by the Spirit of God, to whom

 it was always kept open.
Like any young a  woman her age, she falls in love but breaks her relationship when Christ crosses

 her life. From then on she had no other desire than to consecrate her self totally to Him. Faced with

 her father’s refusal, he decided to live her dedication to the Lord in her own town, dedicating her

 self to prayer and caring for those most in need, especially the abandoned elderly. She would  be

 joined by a group of young people from her own town.
After her father died, she entered the nascent Congregation of the Mercedarias de la Caridad, in

  1. A few months later, convinced that the Lord did not want her there, she left the Mercedarias.

 It would be the Bishop of Malaga, D. Manuel Gómez Salazar, who later would point out a path that

 she had never considered: Founder of a new Religious Family in the Church, the Mothers of the

 Desamparados. Mother Petra’s life is characterized by her passionate love for Christ that leads her

 to seek him, both in solitude and silence and in the faces of the elderly and helpless children.

Likewise, she will discover that it is the will of God that this feature also characterizes the

 Congregation founded by her, for which she will establish that her religious are called Mothers, to

 signify with this name that, attracted by charity, they must be for the helpless, what mothers are for

 their children, for natural love. Devotion to the Virgin Mary and Saint Joseph is another

 charismatic distinctive of Mother Petra and her Daughters; The values ​​lived by them, such as

 continuous contact with Jesus, unlimited trust in God, availability, humility, simplicity, joy, strength

 in adversity, are an integral part of the human and spiritual heritage of the Congregation.

The first Mothers of the Homeless arrived in Cheste in May 1915, as the generosity of the Chestans

 and the interest of D. José González, their parish priest, did not wait, and thus D. Laureano

 Sánchez, notary of the town at the time, donated the Chiva street house. Many neighbors joined the

 nuns who opened their doors to welcome the first schoolgirls. Work that since then has been carried

 out by the religious community that lives here, with the desire to train men and women who work

 to build a better world.

Text written by Mother Mercedes Domínguez, director of the San José de la Montaña de Cheste

 school.

ROSALIA DE CASTRO

ROSALÍA DE CASTRO (Español)

Escritora gallega, nacida en Santiago de Compostela en 1837 y fallecida en Padrón en 1885. Fue poetisa y novelista que escribió tanto en castellano y en gallego. Considerada actualmente como escritora indispensable en el panorama literario del siglo XIX, representando una de las figuras emblemáticas del «Rexurdimento galego», no solo por su aportación literaria en general y por el hecho de que sus Cantares gallegos sean entendidos como la primera gran obra de la literatura gallega contemporánea, sino por el proceso de sacralización al que fue sometida y que acabó por convertirla en encarnación y símbolo del pueblo gallego. Además, es considerada junto con Gustavo Adolfo Bécquer la precursora de la poesía española moderna.

Escribir en gallego en el siglo XIX, es decir, en la época en la que vive Rosalía, no resultó fácil por un gran número de razones, la mayor parte de ellas ligadas al pensamiento y estructuración de la sociedad del momento. La lengua gallega estaba muy desprestigiada, cada vez más distante de aquella época en la que había sido el idioma vehicular de la creación de lírica galaicoportuguesa. Toda la tradición escrita había sido perdida, por lo que se hacía necesario comenzar desde cero rompiendo con el sentimiento de desprecio e indiferencia hacia la lengua gallega, pero pocos eran los que se planteaban la tarea, pues esta constituiría un motivo de desprestigio social. En un ambiente en el que el castellano era la lengua de la cultura, y la lengua que la clase minoritaria dominante protegía, Rosalía de Castro le otorgó prestigio al gallego al usarlo como vehículo de su obra denominada Cantares gallegos y afianzando el renacer cultural de la lengua.

Rosalía sobresalió más en el campo de la poesía, a través de la creación de las que pueden ser consideradas sus tres obras clave: Cantares gallegos, Follas novas y En las orillas del Sar. La primera de ellas representa un canto colectivo, artísticamente logrado, que sirvió de espejo dignificante a la comunidad gallega al emplearse la lengua de esta, así como también fue útil para proseguir con la tendencia tímidamente iniciada por el pontevedrés Xoán Manuel Pintos con su obra titulada A Gaita Galega (1853).

Rosalía nunca disfrutó de buena salud y muere a la edad de 48 años debido a un cáncer de útero. Actualmente está sepultada en el mausoleo creado específicamente para la escritora por el escultor Jesús Landeira situado en la capilla de la Visitación del Convento de Santo Domingo de Bonaval, ( Panteón de gallegos ilustres).

Coincidiendo con el centenario de la publicación de la obra Cantares gallegos en 1963, los miembros de la Real Academia Gallega proponen celebrar cada 17 de mayo el Día de las letras gallegas, honrando la figura y la obra de Rosalía de Castro por medio de diversos actos que fueron promovidos por la institución académica.

En la actualidad, son varias las instituciones, espacios públicos y bienes de consumo designados con el nombre de Rosalía de Castro, poniendo esto de manifiesto el arraigo social que tiene la figura de la poetisa. De este modo, es posible encontrar centros de educación tanto en la Comunidad Autónoma de Galicia como en el resto de regiones de España, en Rusia, Venezuela (Teatro Rosalía de Castro) o Uruguay llamados igual que la escritora, a lo que se debe añadir numerosos parques, plazas y calles, asociaciones culturales, premios otorgados a personas íntimamente vinculadas a la lengua gallega y española, bibliotecas, agrupaciones folclóricas, coros musicales e incluso un vino con Denominación de Origen Rías Baixas. Un avión de la compañía Iberia, así como una aeronave perteneciente a Salvamento Marítimo, han sido también bautizados con el nombre de la escritora. Obviamente, también son varios los monumentos (placas conmemorativas y esculturas principalmente) dedicados a su figura en diversos países del mundo.

Con la emisión del 23 de octubre de 1979 apareció el último de los billetes de 500 pesetas, puesto que este sería substituido en 1987 por monedas de igual valor. El billete se distinguía por presentar en el anverso el retrato de Rosalía de Castro, grabado por Pablo Sampedro Moledo, así como por mostrar en el reverso la Casa-Museo de Rosalía situada en Padrón y unos versos con la caligrafía de su autora, pertenecientes a la obra Follas novas. De esta forma, Rosalía de Castro se convirtió junto con Isabel la Católica, en el único personaje femenino no alegórico retratado en el anverso de un billete propiamente español.

En la actualidad, la figura de Rosalía de Castro y sus creaciones literarias continúan siendo objeto de una abundante bibliografía y recibiendo una constante atención crítica, tanto en España como en el extranjero. Es tal la aceptación y el interés que las obras de esta escritora despiertan en el mundo, que en las últimas décadas (NACHO) sus poemas han sido traducidos a idiomas como francés, alemán, ruso y japonés.

ROSALÍA DE CASTRO (Valencià)

Escriptora gallega, nascuda a Santiago de Compostel·la el 1837 i morta a Padró el 1885. Va ser poetessa i novel·lista que escrigué tant en castellà com en gallec. Considerada actualment com a escriptora indispensable en el panorama literari de segle XIX, representant una de les figures emblemàtiques del «Rexurdimento galego«, no només per la seua aportació literària en general i perquè els seus Cantars gallecs siguen entesos com la primera gran obra de la literatura gallega contemporània, sinó pel procés de sacralització a què va ser sotmesa i que va acabar per convertir-la en encarnació i símbol del poble gallec. A més, és considerada juntament amb Gustavo Adolfo Bécquer la precursora de la poesia espanyola moderna.

Escriure en gallec al segle XIX, és a dir, en l’època en què viu Rosalia, no va resultar fàcil per un gran nombre de raons, la major part d’elles lligades al pensament i estructuració de la societat del moment. La llengua gallega estava molt desprestigiada, cada vegada més distant d’aquella època en la qual havia sigut la llengua vehicular de la creació de lírica galaicoportuguesa. Tota la tradició escrita havia estat perduda, per la qual cosa es feia necessari començar des de zero trencant amb el sentiment de menyspreu i indiferència cap a la llengua gallega, però pocs eren els qui es plantejaven la tasca, ja que aquesta constituiria un motiu de desprestigi social. En un ambient en què el castellà era la llengua de la cultura, i la llengua que la classe minoritària dominant protegia, Rosalía de Castro li va atorgar prestigi al gallec a l’usar-lo com a vehicle de la seua obra denominada Càntics gallecs i afermant el renaixement cultural de la llengua.

Rosalía va sobresortir més al camp de la poesia, a través de la creació de les que poden ser considerades les seues tres obres clau: Cantars gallecs, Follas novas i A les ribes del Sar. La primera d’elles representa un cant col·lectiu, artísticament aconseguit, que va servir de mirall dignificant a la comunitat gallega a l’emprar-se la llengua d’aquesta, així com també va ser útil per a prosseguir amb la tendència tímidament iniciada pel Pontevedrès Xoán Manuel Pintos amb la seua obra titulada A Gaita Galega (1853).

Rosalía mai va gaudir de bona salut i mor a l’edat de 48 anys a causa d’un càncer d’úter. Actualment està soterrada al mausoleu creat específicament per a l’escriptora per l’escultor Jesús Landeira situat a la capella de la Visitació del Convent de Santo Domingo de Bonaval, (Panteó de gallecs il·lustres).

Coincidint amb el centenari de la publicació de l’obra Cantars gallecs el 1963, els membres de la Reial Acadèmia Gallega proposen celebrar cada 17 de maig el Dia de les lletres gallegues, honrant la figura i l’obra de Rosalía de Castro per mitjà de diversos actes que van ser promoguts per la institució acadèmica.

A l’actualitat, són diverses les institucions, espais públics i béns de consum designats amb el nom de Rosalía de Castro, posant això de manifest l’arrelament social que té la figura de la poeta.  D’aquesta manera, és possible trobar centres d’educació tant a la Comunitat Autònoma de Galícia com a la resta de regions d’Espanya, a Rússia, Veneçuela (Teatre Rosalía de Castro) o Uruguai anomenats igual que l’escriptora, al qual s’ha d’afegir nombrosos parcs, places i carrers, associacions culturals, premis atorgats a persones íntimament vinculades a la llengua gallega i espanyola, biblioteques, agrupacions folklòriques, cors musicals i fins i tot un vi amb Denominació d’Origen Rias Baixas. Un avió de la companyia Iberia, així com una aeronau pertanyent a Salvament Marítim, han estat també batejats amb el nom de l’escriptora. Òbviament, també són diversos els monuments (plaques commemoratives i escultures principalment) dedicats a la seua figura en diversos països del món.

Amb l’emissió del 23 d’octubre de 1979 va aparèixer l’últim dels bitllets de 500 pessetes, ja que aquest seria substituït el 1987 per monedes del mateix valor. El bitllet es distingia per presentar a l’anvers el retrat de Rosalía de Castro, gravat per Pablo Sampedro Moledo, així com per mostrar al revers la Casa-Museu de Rosalía situada a Padró i uns versos amb la cal·ligrafia de la seua autora, pertanyents a l’obra Follas novas. D’aquesta manera, Rosalía de Castro es va convertir juntament amb Isabel la Catòlica, en l’únic personatge femení no al·legòric retratat en l’anvers d’un bitllet pròpiament espanyol.

A l’actualitat, la figura de Rosalía de Castro i les seues creacions literàries continuen sent objecte d’una abundant bibliografia i rebent una constant atenció crítica, tant a Espanya com a l’estranger. És tal l’acceptació i l’interès que les obres d’aquesta escriptora desperten al món, que a les últimes dècades els seus poemes han estat traduïts a idiomes com francès, alemany, rus i japonès.

ROSALÍA DE CASTRO (Inglés)

A Galician writer, born in Santiago de Compostela in 1837 and died in Padrón in 1885. She was a

 poet and novelist who wrote in both Spanish and Galician. Currently considered an indispensable

 writer in the literary scene of the 19th century, representing one of the emblematic figures of the

 «Galician Rexurdimento», not only for her literary contribution in general and for the fact that her

 Galician Songs are understood as the first great work of contemporary Galician literature, but the

 process of sacralization to which it was subjected and which ended up turning it into an incarnation

 and symbol of the Galician people. In addition, it is considered together with Gustavo Adolfo

 Bécquer the precursor of modern Spanish poetry.

Writing in Galician in the 19th century, that is, in the time in which Rosalía lives, was not easy for a

 large number of reasons, most of them linked to the thinking and structuring of society at the time.

 The Galician language was very discredited, increasingly distant from that time in which it had

 been the vehicular language of the creation of Galician-Portuguese lyric. All the written tradition

 had been lost, so it was necessary to start from scratch, breaking with the feeling of contempt and

 indifference towards the Galician language, but few were those who considered the task, as this

 would constitute a reason for social discredit. In an environment in which Spanish was the

 language of culture, as it was the language that the dominant minority class protected, Rosalía de

 Castro gave Galician prestige by using it as a vehicle for her work called Cantares Gallegos and

 consolidating the cultural rebirth of language.

Rosalía excelled more in the field of poetry, through the creation of what can be considered her

 three key works: Cantares gallegos, Follas novas, and En las orillas del Sar.

The first of them represents a collective song ‘, artistically achieved, which served as a dignifying

 mirror to the Galician community by using its language, as well as  to continue the trend timidly

 initiated by the Pontevedra Xoán Manuel Pintos with his work titled A Gaita Galega (1853).

Rosalía was never in good health and died at the age of 48 due to uterine cancer. She is currently

 buried in the mausoleum created specifically for the writer by the sculptor Jesús Landeira located

 in the Visitation Chapel of the Santo Domingo de Bonaval Convent, (Pantheon of illustrious

 Galicians).

Coinciding with the centenary of the publication of the work Cantares gallegos in 1963, the

 members of the Royal Galician Academy propose to celebrate the Day of Galician Letters every

 May 17, honoring the figure and work of Rosalía de Castro through various acts that were

 promoted by the academic institution.
At present, there are several institutions, public spaces and consumer goods designated with the

 name of Rosalía de Castro, thus highlighting the social roots that the figure of the poetist has. In

 this way, it is possible to find educational centers both in the Autonomous Community of Galicia

 and in the rest of the regions of Spain, also in Russia, Venezuela (Rosalía de Castro Theater) or

 Uruguay named after the writer, you can find numerous parks, squares and streets, cultural

 associations, prizes awarded to people closely linked to the Galician and Spanish languages,

 libraries, folk groups, musical choirs and even a wine with the Rías Baixas Designation of Origin.

 An Iberia company plane, as well as an aircraft belonging to Salvamento Marítimo, have also been

 baptized with the name of the writer. Obviously, there are also several monuments (mainly

 commemorative plaques and sculptures) dedicated to her figure in various countries of the world.

With the issuance of October 23, 1979, the last of the 500 pesetas notes appeared, since this would

 be replaced in 1987 by coins of equal value. The note was distinguished by presenting on the

 obverse the portrait of Rosalía de Castro, engraved by Pablo Sampedro Moledo, as well as showing

 on the reverse the Rosalía House-Museum located in Padrón and some verses with the calligraphy

 of its author, belonging to the work Follas novas. In this way, Rosalía de Castro became, together

 with Isabel la Católica, the only non-allegorical female character portrayed on the obverse of a

 properly Spanish banknote.

At present, the figure of Rosalía de Castro and her literary creations continue to be the subject of an

 abundant bibliography and receive constant critical attention, both in Spain and abroad. Such is the

 acceptance and interest that the works of this writer arouse in the world, that in recent decades her

 poems have been translated into languages ​​such as French, German, Russian and Japanese.

VICTORIA KENT

VICTORIA KENT (español)

        Nació en Málaga, el 6 de marzo de 1891, falleciendo en Nueva York, el 25 de septiembre de 1987. Abogada y política republicana española, fue la primera mujer en ingresar en el Colegio de Abogados de Madrid en 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera y la primera también, que ejerció como abogada ante un tribunal militar del mundo.

            Aún con todo esto, estudió primeramente Magisterio en Málaga donde es influida por ideas acerca del feminismo, viajando posteriormente a Madrid para estudiar Bachillerato y más tarde Derecho, licenciándose en 1924, realizando sus primeras intervenciones como abogada defensora ante los tribunales; y como se ha mencionado antes, la primera mujer en intervenir ante un tribunal de guerra logrando, además, la libertad de su defendido.

            En 1931 es elegida miembro de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación y, en 1933, de la Asociación Internacional de Leyes Penales de Ginebra.

            Además de dedicarse a la abogacía, abre un bufete de abogados especializado en Derecho Laboral, siendo también la primera mujer en España en lograrlo, ejerciendo como asesora jurídica del Sindicato Nacional Ferroviario y de la Confederación Nacional de Pósitos Marítimos, y presidiendo en 1927 el primer Congreso de Cooperativas en España.

            Estuvo afiliada a la Asociación Nacional de Mujeres Españolas y la Juventud Universitaria Femenina, afiliada también al Partido Republicano Radical Socialista, fue elegida en 1931 diputada de la conjunción republicano-socialista de las Cortes republicanas constituyentes por la provincia de Madrid.

            En las elecciones de 1936, Victoria Kent fue elegida diputada por Jaén, en las listas de Izquierda Republicana y que formaba parte del Frente Popular.

            Llegaría a presidir el comité del Distrito centro de Madrid y a fundar la rama femenina de la organización: el Ateneo Femenino Radical-Socialista.

            Sería además Vicepresidenta desde 1926 del Lyceum Club Femenino, e impulsora junto con Clara Campoamor y Matilde Huici, mujeres que compartían sus ideales feministas, del Instituto Internacional de Uniones Intelectuales.

            Durante la II República fue nombrada por el gobierno provisional presidido por Alcalá-Zamora, Directora General de Prisiones en abril de 1931. Ocuparía este puesto durante poco más de un año, con el objetivo de lograr la rehabilitación de los presos, tras constatar la miseria y el abandono de las prisiones españolas. Cerró 114 centros penitenciarios y mandó construir la Cárcel de Mujeres de Ventas, en Madrid -sin celdas de castigo-, y el Instituto de Estudios Penales.

Uno de los momentos más distinguidos y controvertidos en la vida y obra de Victoria será su oposición al sufragio femenino ante las Cortes españolas en 1931, cuando se enfrentaría a otra feminista, Clara Campoamor, en una batalla dialéctica y trascendental sobre una cuestión que repercutiría enormemente en los derechos de las mujeres. Su opinión era que la mujer española carecía en aquel momento de la suficiente preparación social y política y que, debido a la influencia de la Iglesia, su voto sería conservador y perjudicaría a la República. La opinión de su oponente era, en cambio, que pese al resultado de las urnas, toda mujer debería tener el derecho de votar, pues defendía la igualdad de todos los seres humanos. Tras su intervención Victoria perdería su popularidad, no saliendo elegida como diputada en las elecciones de 1933.

Finalmente, el debate lo ganaría Campoamor, logrando que en las siguientes elecciones, en 1933, votasen las mujeres por sufragio universal. La derecha se presentó unida, al contrario que la izquierda, y ganó. Posteriormente la izquierda culpó a las mujeres y, en especial, a Clara Campoamor, por esa victoria.

Estas fueron algunas de las ideas que presentaría en el debate con Clara Campoamor el 1 de octubre de 1931 sobre el derecho de voto de las mujeres:

«Creo que no es el momento de otorgar el voto a la mujer española. Lo dice una mujer que, en el momento crítico de decirlo, renuncia a un ideal. Quiero significar a la Cámara que el hecho de que dos mujeres se encuentren aquí reunidas opinen de manera diferente, no significa absolutamente nada, porque dentro de los mismos partidos y de las mismas ideologías, hay opiniones diferentes (…). En este momento vamos a dar o negar el voto a más de la mitad de los individuos españoles y es preciso que las personas que sienten el fervor republicano, el fervor democrático y liberal republicano, nos levantemos aquí para decir: es necesario, aplazar el voto femenino (…). Señores diputados, no es cuestión de capacidad; es cuestión de oportunidad para la República (…). Pero hoy, señores diputados, es peligroso conceder el voto a la mujer».

Con el estallido de la Guerra Civil se vio obligada a escapar al exilio, al igual que muchos otros republicanos, acompañando a muchos de los niños de los soldados que luchaban en el frente para lograr su evacuación, tras haber realizado llamamientos para que no fueran abandonados. Se refugia en París, siendo nombrada Primera Secretaria de la embajada española en la capital para que pudiese seguir haciéndose cargo de los niños refugiados. Fue responsable además de la creación de refugios y guarderías con este fin.

Pero París es ocupada en 1940 por la invasión nazi y Victoria se ve obligada a refugiarse, su nombre figuraba en la lista negra que la policía franquista le había entregado al gobierno colaboracionista de Vichy, juzgada por los tribunales de Franco y, en 1943, el Tribunal contra la Masonería y el Comunismo la condenaba en rebeldía a 30 años de prisión, de inhabilitación absoluta y expulsión del territorio nacional. Afortunadamente, la Cruz Roja le proporcionó un piso en el barrio del Bosque de Bolonia (o de Boulogne), donde se alojará hasta 1944 protegida por una identidad falsa.

Finalmente se exilia en México en 1948. Allí trabajará durante la creación de la Escuela de Capacitación para el Personal de Prisiones, siendo la directora, y dando clases de Derecho Penal en la universidad. Reclamada por la ONU, en 1950 marcha a Nueva York, donde colabora en la Sección de Defensa Social y realiza un estudio sobre el pésimo estado de las cárceles de Iberoamérica. Entre 1951 y 1957, fue ministra sin cartera del Gobierno de la Segunda República Española desde el exilio, siendo la segunda mujer en ocupar este puesto desde Federica Montseny. Asimismo, funda y dirige la revista Ibérica, durante veinte años, dirigida a todos los exiliados alejados de su patria, como ella. En 1977, cuarenta años después de exiliarse a Francia, Victoria volverá a España, recibida con cariño y admiración por sus seguidores. Sin embargo, volverá a Nueva York donde pasará sus últimos días, falleciendo el 26 de septiembre de 1987.

CITAS DE VICTORIA KENT

«Los hombres siembran sus ideas antes de morir por ellas, y las ideas escapan a la muerte.»

«Lo humano, que es tan grande como el universo y tan pequeño como sus componentes.»

«No se olvida nunca cuando un hombre o unos hombres en desgracia nos han llamado madre.»

“O creemos que nuestra función sirve para modificar al delincuente o no lo creemos. En el caso de no tener esta fe, todas las mazmorras y el repertorio entero de castigos será poco.»

VICTÒRIA KENT (Valencià)

Va nàixer a Màlaga, el 6 de març de 1891, morint a Nova York, el 25 de setembre de 1987. Advocada i política republicana espanyola, fou la primera dona en ingressar al Col·legi d’Advocats de Madrid el 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera i la primera també, que va exercir com a advocada davant un tribunal militar del món.

Encara amb tot això, va estudiar primerament Magisteri a Màlaga on és influïda per idees sobre el feminisme, viatjant posteriorment a Madrid per estudiar Batxillerat i més tard Dret, llicenciant-se el 1924, realitzant les seues primeres intervencions com a advocada defensora davant els tribunals, i com s’ha esmentat abans, la primera dona a intervindre davant un tribunal de guerra aconseguint, a més, la llibertat del seu defensat.

El 1931 és triada membre de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació i, el 1933, de l’Associació Internacional de Lleis Penals de Ginebra.

A més de dedicar-se a l’advocacia, obre un bufet d’advocats especialitzat en Dret Laboral, sent també la primera dona a Espanya a aconseguir-ho, exercint com a assessora jurídica del Sindicat Nacional Ferroviari i de la Confederació Nacional de Pòsits Marítims, i presidint el 1927 el primer Congrés de Cooperatives a Espanya.

Va estar afiliada a l’Associació Nacional de Dones Espanyoles i la Joventut Universitària Femenina, afiliada també al Partit Republicà Radical Socialista, va ser triada en 1931 diputada de la conjunció republicana-socialista de les Corts republicanes constituents per la província de Madrid.

 A les eleccions de 1936, Victòria Kent va ser elegida diputada per Jaén, als llistats d’Esquerra Republicana i que formava part del Front Popular.

Arribaria a presidir el comité de Districte Centre de Madrid i a fundar la part femenina d’organització: l’Ateneu Femení Radical-Socialista.

Seria també Vicepresidenta des de 1926 del Lyceum Club Femení, i impulsora juntament amb Clara Campoamor i Matilde Huici, dones que compartien els seus ideals feministes, de l’Institut Internacional d’Unions Intel·lectuals.

Durant la II República va ser nomenada pel govern provisional presidit per Alcalà-Zamora, directora general de Presons a l’abril de 1931. Ocuparia aquest lloc durant poc més d’un any, amb l’objectiu d’aconseguir la rehabilitació dels presos, després de constatar la misèria i l’abandonament de les presons espanyoles. Va tancar 114 centres penitenciaris i va manar construir la Presó de Dones de “Las Ventas”, a Madrid -sense cel·les de càstig-, i l’Institut d’Estudis Penals.

Un dels moments més distingits i controvertits a la vida i obra de Victòria serà la seua oposició al sufragi femení davant les Corts espanyoles el 1931, quan s’enfrontaria a una altra feminista, Clara Campoamor, en una batalla dialèctica i transcendental sobre una qüestió que repercutiria enormement en els drets de les dones. La seua opinió era que la dona espanyola no tenia en aquell moment de la suficient preparació social i política i que, a causa de la influència de l’Església, el seu vot seria conservador i perjudicaria la República. L’opinió dela seua oponent era, en canvi, que malgrat el resultat de les urnes, tota dona hauria de tindre el dret a votar, ja que defensava la igualtat de tots els éssers humans. Després de la seua intervenció Victòria perdria la seua popularitat, no sortint elegida com a diputada a les eleccions de 1933.

 

Finalment, el debat el guanyaria Campoamor, aconseguint que a les següents eleccions, el 1933, votaren les dones per sufragi universal. La dreta es va presentar unida, al contrari que l’esquerra, i va guanyar. Posteriorment l’esquerra va culpar les dones i, especialment, a Clara Campoamor, per aquesta victòria.

 

Aquestes van ser algunes de les idees que presentaria al debat amb Clara Campoamor l’1 d’octubre de 1931 sobre el dret de vot de les dones:

«Crec que no és el moment d’atorgar el vot a la dona espanyola. Ho diu una dona que, en el moment crític de dir-ho, renúncia a un ideal. Vull significar a la Cambra que el fet que dues dones es troben ací reunides i opinen de manera diferent, no vol dir absolutament res, perquè dins els mateixos partits i de les mateixes ideologies, hi ha opinions diferents (…). En aquest moment donarem o negarem el vot a més de la meitat dels individus espanyols i cal que les persones que senten el fervor republicà, el fervor democràtic i liberal republicà, ens alcem ací per dir: cal, ajornar el vot femení (…). Senyors diputats, no és qüestió de capacitat, és qüestió d’oportunitat per a la República (…). Però avui, senyors diputats, és perillós concedir el vot a la dona «.

 

Amb l’esclat de la Guerra Civil es va veure obligada a escapar a l’exili, a l’igual que molts altres republicans, acompanyant molts dels fills dels soldats que lluitaven al front, per aconseguir la seua evacuació, després d’haver realitzat crides perquè no foren abandonats . Es refugia a París, sent nomenada Primera Secretària de l’ambaixada espanyola a la capital perquè pogués seguir fent-se càrrec dels xiquets refugiats. Va ser responsable a més de la creació de refugis i llars d’infants amb aquesta finalitat.

Però París va ésser ocupada el 1940 per la invasió nazi i Victòria es va veure obligada a refugiar-se, el seu nom figurava a la llista negra que la policia franquista li havia lliurat al govern col·laboracionista de Vichy, jutjada pels tribunals de Franco i, el 1943, el Tribunal contra la Maçoneria i el Comunisme la condemnava en rebel·lia a 30 anys de presó, d’inhabilitació absoluta i expulsió del territori nacional. Afortunadament, la Creu Roja li va proporcionar un pis al barri del Bosc de Bolonya (o de Boulogne), on s’allotjarà fins el 1944 protegida amb una identitat falsa.

Finalment s’exilia a Mèxic el 1948. Allà treballarà durant la creació de l’Escola de Capacitació per al Personal de Presons, sent la directora, i donant classes de Dret Penal a la universitat.

Reclamada per l’ONU, el 1950 marxa a Nova York, on col·labora a la Secció de Defensa Social i realitza un estudi sobre el pèssim estat de les presons d’Iberoamèrica. Entre 1951 i 1957, va ser ministra sense cartera de Govern de la Segona República Espanyola des de l’exili, sent la segona dona a ocupar aquest lloc des de Federica Montseny. Així mateix, funda i dirigeix la revista Ibèrica, durant vint anys, dirigida a tots els exiliats allunyats de la seua pàtria, com ella. El 1977, quaranta anys després de exiliar-se a França, Victòria tornarà a Espanya, rebuda amb afecte i admiració pels seus seguidors. No obstant això, tornarà a Nova York on passarà els seus últims dies, morint el 26 de setembre de 1987.

     CITES DE VICTÒRIA KENT

«Els homes sembren les seues idees abans de morir per elles, i les idees escapen a la mort.»

«L’humà, que és tan gran com l’univers i tan petit com els seus components.»

 

«No s’oblida mai quan un home o uns homes en desgràcia ens han cridat mare.»

«O creiem que la nostra funció serveix per modificar al delinqüent o no ho creiem. En el cas de no tenir aquesta fe, totes les masmorres i el repertori sencer de càstigs serà poc. «

VICTORIA KENT (Inglés)

She was born in Malaga on March 6TH, 1891, and died in New York on September 25TH, 1987. A lawyer and a Spanish republican politician, she was the first woman to join the Madrid Bar Association in 1925, during the dictatorship of Primo de Rivera and the first as well, who practiced as a lawyer before a world military court.

Even with all this, she first studied Teaching in Malaga where she was influenced by ideas about feminism, later traveling to Madrid to study Secondary Studies and later Law, graduating in 1924, making her first interventions as a defense lawyer before the courts and as has been mentioned before, the first woman to intervene before a court of war, also achieving the freedom of her client.

In 1931 she was elected a member of the Royal Academy of Jurisprudence and Legislation and, in 1933, of the International Association of Criminal Law of Geneva.

 In addition to dedicating herself to the legal profession, she opened a law firm specialized in Labor Law, being also the first woman in Spain to achieve this, serving as legal advisor to the National Railway Union and the National Confederation of Maritime Positos, and presiding in 1927 the first Cooperatives Congress in Spain.

She was affiliated with the National Association of Spanish Women and the Female University Youth, also affiliated with the Republican Radical Socialist Party, was elected in 1931 as a deputy of the republican-socialist conjunction of the Republican Constituent Courts for the province of Madrid. In the 1936 elections, Victoria Kent was elected deputy for Jaén, on the Republican Left lists and was part of the Popular Front.

 She would go on to chair the committee of the central district of Madrid and found the women’s branch of the organization: the Ateneo Femenino Radical-Socialista.

She would also be Vice President from 1926 of the Lyceum Club Femenino, and promoter, together with Clara Campoamor and Matilde Huici, women who shared her feminist ideals, of the International Institute of Intellectual Unions.

 During the Second Republic, she was appointed by the provisional government chaired by Alcalá-Zamora, Director General of Prisons in April 1931. She would hold this position for little more than a year, with the aim of achieving the rehabilitation of the prisoners, after verifying the misery and the abandonment of Spanish prisons. It closed 114 penitentiary centres and ordered the construction of the Sales Women Prison, in Madrid -without punishment cells-, and the Institute of Criminal Studies.

One of the most distinguished and controversial moments in Victoria’s life and work will be her opposition to women’s suffrage before the Spanish Courts in 1931, when she would face another feminist, Clara Campoamor, in a dialectical and transcendental battle over an issue that would have enormous repercussions. on women’s rights. Her opinion was that Spanish women lacked sufficient social and political preparation at that time and that, due to the influence of the Church, their vote would be conservative and would harm the Republic. The opinion of her opponent was, instead, that despite the result of the polls, every woman should have the right to vote, since she defended the equality of all human beings. After her intervention, Victoria would lose her popularity, not being elected as a deputy in the 1933 elections.

Finally, the debate would be won by Campoamor, achieving that in the following elections, in 1933, women would vote by universal suffrage. The right came together, unlike the left, and won. Later, the left blamed women, and especially Clara Campoamor, for that victory.

These were some of the ideas that she would present in the debate with Clara Campoamor on October 1, 1931 on the right to vote for women:

«I believe that this is not the time to grant the vote to Spanish women. It is said by a woman who, at the critical moment of saying it, renounces an ideal. I want to signify to the Chamber that the fact that two women meet here They think differently, it means absolutely nothing, because within the same parties and the same ideologies, there are different opinions (…) At this moment we are going to give or deny the vote to more than half of the Spanish individuals and it is necessary that the people who feel the republican fervor, the republican democratic and liberal fervor, get up here to say: it is necessary, postpone the female vote (…). Deputies, it is not a question of capacity; it is a question of opportunity for the Republic (…). But today, gentlemen, it is dangerous to grant the vote to women. »        

With the outbreak of the Civil War, she was forced to flee into exile, like many other Republicans, accompanying many of the children of the soldiers who were fighting at the front to achieve their evacuation, after having made calls not to be abandoned. . She took refuge in Paris, being named First Secretary of the Spanish embassy in the capital so that she could continue taking care of refugee children. She was also responsible for the creation of shelters and nurseries for this purpose.

But Paris was occupied in 1940 by the Nazi invasion and Victoria was forced to take refuge, her name was on the black list that the Francoist police had handed over to the collaborationist Vichy government, tried by Franco’s courts and, in 1943, the Court against Freemasonry and Communism sentenced her in absentia to 30 years in prison, total disqualification and expulsion from the national territory. Fortunately, the Red Cross provided her with a flat in the neighborhood of the Forest of Bologna (or Boulogne), where she will stay until 1944 protected by a false identity.

Finally, she went into exile in Mexico in 1948. There she would work during the creation of the Training School for Prison Personnel, being the director, and teaching Criminal Law classes at the university. Claimed by the UN, in 1950 she went to New York, where she collaborated in the Social Defense Section and carried out a study on the terrible state of prisons in Latin America. Between 1951 and 1957, she was minister without portfolio of the Government of the Second Spanish Republic from exile, being the second woman to hold this position since Federica Montseny. Likewise, she founded and directed the Iberian magazine, for twenty years, aimed at all exiles far from their homeland, like her. In 1977, forty years after going into exile in France, Victoria returned to Spain, received with affection and admiration by her followers. However, she would return to New York where she would spend her last days, passing away on September 26, 1987.

VICTORIA KENT QUOTES

«Men sow their ideas before dying for them, and ideas escape death.»

«The human, which is as big as the universe and as small as its components.»

«You never forget when a man or men in disgrace have called us mother.»

“Either we believe that our role serves to modify the offender or we do not believe it. In the case of not having this faith, all the dungeons and the entire repertoire of punishments will be little.